dissabte, 30 de maig de 2015

La Caserna dels Docks

La Caserna dels Docks a l'Avinguda Icària
“Les forces del regiment d’artilleria de muntanya, amb llurs peces de 105 mm, fent costat a les del Regiment 34è. d’infanteria que no compliren, per indecisió o per la pressió d’elements de l’UMRA (Unió Militar Republicana Antifeixista), la missió que els havia estat encomanada, tenien com a objectiu primordial la presa de la conselleria de Governació i l’ocupació de l’estació de França, la central de Correus i el port, i el seu objectiu final, convergent amb altres forces, era la plaça de la República. Una bateria havia d’avançar-se  en direcció a la plaça d’Espanya com a suport de les forces del Regiment de cavalleria núm. 4 (Montesa). Vam saber posteriorment que durant la nit del 18 s’havien format al pati de la caserna anomenada dels <Docks> quatre bateries manades pel comandant  Fernández Unzúe, a qui el coronel Francisco Serra comminà perquè ordenés a la tropa tornar als seus dormitoris, ordre que va ésser totalment desoïda, i el coronel amenaçat (...)

De matinada, les parelles de cavalleria del nostre 2n Esquadró de Seguretat, en missió de patrullatge, van veure aparèixer una columna de peces d’artilleria. Obrers de totes les tendències es presentaren a la caserna del 16è. Grup nostre d’Assalt, per demanar armes. El comandant del grup, Enrique Gómez García, va distribuir-ne unes quantes (...). Immediatament els obrers improvisaren una barricada  que interceptava tota l’avinguda d’Icària. La 48a. Companyia d’Assalt i la 3a. d’especialitats ocuparen els llocs de combat que els corresponien, i van obrir foc contra les forces que avançaven....”

Tot això passava a primera hora del matí del 19 de juliol de 1936 l’Avinguda Icària, un dels escenaris clau per determinar si l’aixecament contra la República triomfaria o no a Barcelona. A la caserna dels Docks, quarter del Regiment d’artilleria de muntanya número 1, una de les unitats més potents de l’exèrcit a la ciutat, el capità López Varela tenia la missió de conduir els insurrectes fins al centre de la ciutat, ocupar infraestructures estratègiques com al port o l’estació de França, sotmetre la conselleria de Governació i convergir a la Plaça de la República (l’actual Sant Jaume) amb altres tropes sublevades.

Plànol de Barcelona (1933).amb els Docks a Icària
Però els soldats del Docks van fracassar. El coronel Vicenç Guarner, cap superior d’Ordre Públic a Catalunya i un dels artífexs dels fracàs de la rebel·lió, explica a L’aixecament militar i la guerra civil a Catalunya 1936-1939 com les tropes d’assalt fidels a la República conjuntament amb milícies obreres i veïns de la Barceloneta van frenar l’avenç dels insurrectes fins a confinar-los novament a la caserna, on el capità López Varela va ser detingut i la resta d'insubordinats van ser detinguts.

La importància d'aquest enclavament militar era principal. El coronel Guarner, militar menorquí fidel a la República i a la Generalitat, diu de la Caserna dels Docks: ‘sabíem que el nucli bàsic de la conspiració, amb el capità López Varela, secretari de l’Unió Militar Espanyola, estava en aquest regiment. Tota l'oficialitat del Regiment estava compromesa en l'aixecament’.

Els historiadors Francesc Xavier Hernández i David Iñiguez, en el seu treball sobre la columna Macià-Companys (un esquadró de combatents voluntaris), fan una narració precisa de la batalla a l’entorn de la Caserna dels Docks: “Una de les unitats més potents,el Regiment d’Artilleria de muntanya 1 pertanyent a la caserna dels Docks de l’avinguda Icària, dirigida per López Varela, visqué també forts combats en el moment en elqual es dirigien amb unes quatre bateries arrossegadesper muls amb uns efectius d’uns 400 combatents cap ala plaça d’Espanya per recolzar el Regiment de Montesa. Però tot just quan sortia dels quarters ja va ser bombardejada per un dels avions militars del Prat. A més els grups de guàrdies d’assalt i els obrers els esperaven i foren atacats amb trets des de les primeres cases de la Barceloneta. Els obrers mobilitzats del barri marítim, treballadors de La Maquinista, del Port, del Gas i la Nueva Vulcano es feren forts al Torí, la plaça de braus. A més,davant dels Dipòsits Comercials hi emplaçaren una barricada amb grans bales de cotó. Els militars obriren foc amb els seus canons contra la posició improvisada però la resposta no es feu esperar i reberen foc de fusell de diversos edificis. Després d’hores de lluita i tiroteigs, finalment les tropes revoltades amb el seu màxim comandament,van ser fetes presoneres i portades a Governació".



A dalt: l'accés als Docks, ja enderrocats
A sota: vista de la coberta amb la típica volta

Però la història dels Docks no és només la d'una caserna militar que es va fer servir com un dels epicentres de la sublevació del 36. De fdet, la caserna era una part del complex dels antics Almacenes Generales de Depósito (Crédito y Docks) construïts en aquest enclavament durant els anys 70 del segle XIX per l'arquitecte Elies Rogent. Aquest magatzem va ser el primer edifici a Catalunya en la qual es van utilitzar les voltes lleugeres gegants, un recurs estructural que està considerat com la llavor del modernisme i que va agafar gran popularitat amb l'obra de Rafael Guastavino.

divendres, 1 de maig de 2015

'El sol es vida, Montroy es alegría'

Can Masana

Abans de convertir-se en la Manchester catalana, Sant Martí era un territori eminentment agrícola, amb grans extensions de terreny conreable i pastures per alimentar el bestiar. També el Poblenou tenia unes característiques similars tot i la seva especificitat dins d’aquest ecosistema ja que es tractava d’una zona més humida i esquitxada d’aiguamolls, llacunes i maresmes.
D’aquesta època sobreviuen alguns topònims (Llacuna, Joncar,...) i un parell de masies que recorden aquesta època prefabril tot i ser contemporànees de la primera industrialització. Es tracta de ca l’Agustí (al carrer de Pere IV) i de Can Masana, al número 17 del carrer Taulat. D’aquesta darrera us en vull fer un petit tasta perquè conserva alguns petits elements patrimonials molt destacats alguns dels quals, malauradament, se’ls han carregat..
Al costat del balcó encara s'aprecia l'antic rellotge
solar amb la llegenda 'El sol es vida, Montroy es alegría'
Can Masana no es va edificar en sentit estricte com una masia, és a dir, una casa agrícola on residien els pagesos que tenien terres de conreu adscrites a la casa. L’edifici va ser construït a principis del segle passat per utilitzar-lo com a magatzem vinícola, una característica ben visible avui en molts detalls de la construcció.
Segons el llindar de la porta, la masia-magatzem es va construir el 1900. El 1930 la va adquirir Pedro Masana i Rodó (elaborador de la coneguda marca Montroy) per instal·lar el negoci familiar i -tot i que ja fa uns anys l’empresa es va traslladar-, d’aquella època sobreviuen encara alguns elements que remeten a aquest passat.
Les botes-guardacantons de la façana, destruïdes.

Per exemple a la façana, on un antic rellotge de sol ja molt descolorit on hi ha representat un viticultor amb una bota de vi a l’esquena i al costat la inscripció ‘El sol es vida, Montroy es alegría’. Malauradament aquest rellotge solar és pràcticament imperceptible. Però malgrat el seu estat, res comparable a l’atrocitat que han comès amb els dos guardacantons en forma de bota que flanquejaven la porta d’accés i que han estat destruïts se suposa que per l’empresa que hi fa obres d’adequació a la nau. Lamentable, sobretot perquè la masia és un bé immoble catalogat.
Però les sorpresas, en aquest cas agradables, de Can Masana, no s’acaben aquí. A la part posterior (que dóna al carrer Doctor Trueta) hi ha una segona construcció annexa a l’edifici original que es va edificar el 1943 i que també incorpora elements relacionats amb l’activitat a Can Masana, principalment oficines, tot i que el 1951 s’hi van instal·lar tres dipòsits de vi soterrats.
Medalló
Picaporta








Destaquen, per exemple, les finestres amb reixa i un medalló de llautó que representa un viticultor apropant-se a unes tines. Les dues grans portes de fusta també están decorades amb fulla de vinya i una picaporta que reprodueix l’aixeta d’una bota de vi. Són elements que remeten a una època passada que reprodueix aquest video-nost¡algia d el'any 1950 de la companyia Pedro Masana que il·lustra el procés de proveïment del celler del Poblenou.


Camió distribuïdor davant Sant Francesc d'Assís, de la dècada dels 40 (Foto: Pedro Masana)

Estand de Masana a la Fira de 1927, amb el viticultor buidant una bota de vi a la tina (Foto: Pedro Masana)



dimecres, 15 d’abril de 2015

La Flor de Maig

A dalt, La Flor de Maig el 1908
(Autor desconegut. Fundació Roca i Galès)
A sota, La Flor de Maig en l'actualitat

Marc Dalmau, cooperativista de la llibreria 'La ciutat invisible' de Sants, acaba d'enllestir el llibre 'Un barri fet a cops de cooperació. El cooperativisme obrer al Poblenou'. És el segon volum de la col·lecció Memòria Cooperativa, editat en col·laboració amb l'Arxiu Històric del Poblenou, i repassa el moviment cooperativista que tan fortament arrelà al barri durant el segle XIX i fins la guerra civil. Al Poblenou hi va haver una bona quantitat de societats cooperatives, la més emblemàtica i potent de les quals va ser La Flor de Maig, fundada el 1890. Avui, l'edifici que va ser la seva seu central encara roman dempeus -senyorial tot i que decrèpit- reconvertit en un ateneu d'entitats que despleguen una intensa vida associativa.

La Flor de Maig va nèixer el 1890, fundada per 22 boters del Poblenou (i no 16 com es creia fins ara, segons ha documentat Dalmau).  El segon quart del segle XIX va ser una època de grans transformacions socials i econòmiques derivades principalment de la revolució industrial i les necessitats dels treballadors d'autorganitzar-se. un grup de boters, un dels col·lectius més ben estructurats i combatius, va impulsa la creació de la Flor de Maig que, ràpidament, experimentarà un creixement vertiginós i se situarà com una de les grans cooperatives del país fins al punt que l'any 1902 el seu president, Jaume Anglès, serà un dels tres representants catalans al Congrés Internacional de Cooperatives a Manchester. Marc Dalmau explica el context que propicia el naixement de les societats cooperatives i La Flor de Maig.



Tot i això, aquesta arrencada fulgurant no va estar exempta de problemes i greus crisi com quan el 1896 -l'any en què es construeix l'edifici central al Passatge de Bori amb Wad-Ras (avui Doctor Trueta)- la cooperativa és a un pas de fer fallida i marxen gairebé la meitat des seus 150 socis per por a l'endeutament i la desconfiança de poder pagar el cost de les obres. Superat aquest moment, la Flor de Maig creixerà exponencialment fins arribar als 1.500 socis el 1915, esdevenint la cooperativa més important de Catalunya en aquesta època segons Dalmau, que n'explica les causes d'aquesta expansió.



Efectivament, la Flor de maig (que va adoptar el nom de la popular Les flors de maig d'Anselm Clavé) va ser una de les primeres cooperatives que va establir programes socials molt avançats (auxili a la vellesa, mútua de salut, escoles per a adults, entre d'alltres) i també va destacar en el foment del lleure i les activitats d'esbarjo pels seus associats gràcies a la granja que els cooperativistes van adquirir a Cerdanyola, equipament que també servia per proveir-se de productes frescos, horatlisses i carn. La Flor de Maig va esdevenir, doncs, una cooperativa no només de consum sinó també de producció en paral·lel al desenvolupament d'una acció social avançada, pionera i en alguns aspectes revolucionària.

Malauradament, a partir de la dècada dels 20 la Flor de Maig inicia un lent declivi (a contrapeu de la resta del moviment cooperativista) producte de les tensions entre les diferents concecpcions sobre quina havia de ser l'evolució i l'essència del moviment. La guerra civil i la dictadura van donar el cop de gràcia a la que va ser la cooperativa més important de Catalunya a principis de segle. El 1950 la societat es liquidava.


A la dreta: sucursal de La Flor de Maig a Pere IV, 92
A l'esquerra, el plànol original de 1927
(Font: Ajuntament de Barcelona)
Avui al barri dos edificis recorden la importància de la Flor de Maig. La que va ser seu central i una de les sucursals al carrer Pere IV, 92 (edifici construït el 1927) i que va acollir a la primera planta una empresa de gasoses.