diumenge, 28 de setembre de 2014

A Sant Francesc s'hi amaga un secret

Façana principal de
l'esglèsia de Sant Francesc d'Assís
HI ha molts racons al Poblenou que encara conserven aquell aroma d’antic i semblen haver petrificat part d’un temps passat. Un d’aquests indrets, que sempre que hi passo em captiva, és l'església de Sant Francesc d’Assís, al número 130 del carrer Ramon Turró. Un dia vaig demanar a mossèn Gabriel Carrió, el rector de la parròqaui, que m’ensenyés alguns del secrets del temple i gràcies a la seva amabilitat hi vaig descobrir que Sant Francesc és una petita caixa de sorpreses.

D’entrada pel seu estil eclèctic, una combinació de romànic i bizantí dissenyada per l’arquitecte Josep Maria Sagnier i Vidal, però també per la manera com l’edifici s’integra i sobresurt d’una manera cridanera però sense estridències tot i ubicar-se en un entorn urbà i arquitectònic que bé podríem situar a les antípodes.

L’origen de la parròquia es remunta a principis del segle passat. L’any 1916 el bisbe de Barcelona, Enric Reig, beneeix la primera pedra d'una capella consagrada a Sant Francesc al mateix emplaçament on avui s’alça l’actual església. Aquella primitiva capella, necessària per atendre la cada vegada més nombrosa població del barri, va ser finançada per Dionís Cabot i Rovira, home de negocis de profundes conviccions cristianes que va donar a l’església una de les joies que custodia actualment el temple: el solideu i la faixa del Papa Pius IX.

Va ser durant una estada a Roma el 1878 quan Dionís Cabot rep de mans del darrer secretari del Sant Pare, el  cardenal Simeone, aquestes dues peces que conserva i cedeix a l’església de Sant Francesc d’Assís. Les relíquies papals no estan exposades al públic però en una carta manuscrita que es conserva, el mateix Dionís Cabot demana que “dado caso que la Iglesia elevara al honor de los altares al por antonomasia llamado el "Papa de la Inmaculada" (Papa Pius IX), que como reliquias sagradas se les de culto público en el susodicho templo de San Francisco de Asís”.

La carta de Dinonís Cabot on demana que
s'exposin a Sant Francesc les relíquies
de Pius IX si se'l santifica

Aquestes peces i la carta van restar ocultes durant molts anys en una calaixera de la parròquia i només la curiositat i persistència de l’actual rector, mossèn Carrió van permetre descobrir aquest petit tresor del Papa que va proclamar el dogma de la Immaculada Concepció, va convocar el Concili Vaticà I i va tenir el pontificat més llarg de la història (32 anys). Les relíquies de Pius IX es guarden al costat d’altres objectes per a la litúrgia que es van salvar de la destrucció de l’església al principi de la Guerra Civil.

El solideu i la faixa del papa Pius IX
I és que l’antiga capella de Sant Francesc d’Assís, dissenyada per l'arquitecte Enric Sagnier i elevada a parròquia el 1933 degut al creixement demogràfic del barri i la seva major rellevància, va ser una de les primeres esglésies de Barcelona –sinó la primera- que es va cremar el 19 de juliol de 1936 després dels convents de religiosos del centre de la ciutat. Setmanes més tard, a més, el seu rector, mossèn Josep Romeu, va ser assassinat.

La reconstrucció de l’església va començar el 1944 alçant-la al mateix lloc i més gran que l’anterior. El 1951 es completava la restauració amb el seu aspecte actual: l’inconfusible campanar d’estil romànic i la cúpula bizantina sostinguda sobre un timbal octogonal. Les campanes, això sí, es van col·locar 5 anys més tard i les pintures que decoren l’absis el 1961, a càrrec del pintor vilanoví Julià Navarro inspirant-se en el Càntic de les criatures de Sant Francesc d’Assís.

diumenge, 14 de setembre de 2014

Münchhausen al Provençals de 1714

El baró de Münchhausen, el nostre especial
'guia poblenoví' en l'episodi de 1714
"(...) Todavía me quedan tres botones; pero cuando se levante la veda, haré poner a mi chaqueta tres hileras nuevas. Venid a verme y procuraré contaros nuevas historias. Hasta entonces y al saludaros atentamente, os deseo que paséis muy buena noche".

(Fragment final d'una de les edicions de 'Las maravillosas aventuras del barón de Münchhausen'


***

Us comento això, perquè fa uns dies vaig tenir la sort d’escoltar una interessant conferència sobre la Guerra de Successió espanyola en aquesta part de l'actual districte de Sant Martí, i escoltant, veient cartografies, i repassant les vestimentes de 'La Coronela' (casaca, botons d'estany, llaç de tafetà, corbata, colors vermells cridaners, rosa i fontange, tricornis amb galons...), no sé, em va venir al cap aquell extraordinari i hilarant personatge creat i recreat per les mans d' R.E. Raspe, G.A. Bürger, i alguns d'altres.

Sí, ja ho sé. Karl Friedrich Hyeronimus (baró de Münchhausen) no va ser contemporani -de fet, per molts pocs anys- de la Guerra de Successió espanyola (1705-1714), però també va participar en campanyes militars cabdals d'aquell tempestuós segle XVIII.

Així que, aportant unes pinzellades no exemptes de rigor històric, aquí deixo la meva aportació fabulada:

Obertura de la rasa. Setge de Barcelona (1713-1714).
Jacques Rigaud. Font: Brown University Library

El vent de Garbí que continuava bufant lleuger una vegada passat el riu Besòs m'ha fet decidir a deixar llast (sobretot un canó; 15 ànecs salvatges i una pell d'ós blanc) i permetre que la barqueta del meu montgolfier es posi suament en aquesta plana amb tanta bona visibilitat. M'han dit que en aquesta part de la ciutat, situada fora muralles, i a uns pocs quilòmetres a Llevant, hi viuen un centenar de veïns que s'agrupen distribuïts en masos”. En el mateix diari, i més endavant, hi podem llegir: “Per cert, en una de les meves estades a l'hostal de la Granota -ubicat ben a prop d'aquesta zona, que du el nom de Sant Martí de Provençals- vaig poder flanar una estona per un dels cortals. Allà hi conreaven blat i hi tenien arbres fruiters, i vaig presenciar com en les pastures que tenen a prop dels aiguamolls de La Llacuna hi ha molt caps de bestiar oví. Es veu que els porten de molt lluny, i abans d'entrar a Barcelona, descansen aquí”.

I prossegueix: “Aquí, a Provençals, els habitants no han de patir gaire per l'abastament d'aigua, car es nodreixen en bona part d'una magnífica estructura d'enginyeria aprofitada del temps dels romans: el rec Comtal. Parlant amb un dels masovers també m'ha dit que hi ha molt bona caça. Tant és així que es comenta que el monarca Felip V - un dels dos contendents-, ben assessorat, ha vingut per aquests camps fa pocs dies, per gaudir d'aquesta activitat a l'aire lliure”.

La Torre del Fang, al Clot, és un dels pocs vestigis
que es conserven a Sant Martí de la Guerra de Successió
En un dels pasquins que m'he fet a mans, he llegit com el Duc de Berwick ha agafat les regnes i ha substituït al noble i militar napolità Pópoli per fer l'assalt definitiu a la ciutat de Barcelona. Es veu que compta amb més de 20.000 homes. Per la seva banda, les tropes catalanes liderades per Antoni de Villarroel, continuen oferint resistència al setge”.

I arribats els primers dies de setembre de 1714, rebla: “Ja fa dies que des de fora les muralles estant, he vist un foc incessant de morter. Una i altra vegada, l'impacte de les bales de canó ha permès obrir a les tropes borbòniques algunes bretxes importants en els baluards de Santa Clara, Llevant i Portal Nou“.

La resta...ja és història. La 'Història' en majúscules del nostre país. L'arrabassament de les nostres institucions i llibertats i com a poble.

D'aquell Sant Martí de Provençals que va patir aquell afront entre els exèrcits de les dues corones, entre 'austricistes i borbons', en queda ben poca cosa. Per no dir quasi bé res. Quan parlem d'arquitectura. La Torre del Fang, a la confluència dels carrers del Clot amb Espronceda, n'és un bon exemple.

Part de l'equipament dels soldats de la Coronela

O topònims que han romàs en la cartografia actual i que gràcies a l'esforç i tenacitat per part d'historiadors i documentalistes han pogut divulgar-se per al benefici dels ciutadans...permetent conèixer una mica millor el territori on vivim. I de retruc, la nostra història.

dilluns, 1 de setembre de 2014

Història d'una utopia

Amb Icària, Icària Xavier Benguerel
va guanyar el Planeta l'any 1974
“No busqueu més on és Icària era el bell títol original de la novel·la de Xavier Benguerel Icària, Icària, única guanyadora del premi Planeta del 1974 que va ser publicada des del primer dia en català i en castellà per exigència de l'autor. Com que el títol havia de ser el mateix en els dos idiomes, va canviar-lo pel que es coneix, Icària, Icària. Va esdevenir, durant molts anys, el més venut dels premis Planeta”.
(Josep Mª Huertas. Avui, 13 d’abril de 2005)
La novel·la Icària, Icària fabula i entrellaça la Barcelona anarco-sindicalista i les lluites obreres del primer quart del segle passat amb la fundació frustrada d'una colònia als Estats Units (Icària o la nova Jerusalem que havia d'acollir una societat justa i igualitària) que va projectar a mitjans del XIX l'advocat i pensador francès Étienne Cabet, un dels ideòlegs de les utopies socialistes que van néixer amb el proletariat i la revolució industrial.
Molt probablement aquesta doble història només podia ser narrada des del Poblenou i per un escriptor d’aquí. En cap altre lloc convergeixen aquestes dues trames com ho fan al barri: d'una banda, l'aparició d'una nova classe social i la lluita obrera; de l'altra, la influència i la petja que la utopia icariana van tenir. Explicant-vos aquesta història com volem estrenar aquest bloc.
Étienne Cabet va ser un advocat i pensador francès que a principis del XIX, influït per les ideologies utòpiques que reflexionaven sobre el nou cisma social provocat per la revolució industrial, desenvolupa la seva pròpia teoria. Es proposava construir una societat ideal abolint la propietat privada i on tothom produís en funció de les seves capacitats i consumís en funció de les seves necessitats. Les seves teories les va desenvolupar en el llibre Voyage en Icarie (publicat el 1840) que ben aviat va aconseguir cert ressò a Catalunya entre un grup petit però entusiasta de seguidors encapçalat per Narcís Monturiol, l'inventor del submarí Ictineu.
L'escriptor, diploma d'estudis avançats en Humanitats i professor a l'IES Alexandre de Riquer de Calaf, Josep Maria Solà, ha estudiat a fons la utopia icariana. En aquest video n'explica l'origen i els intel·lectuals catalans entre els quals van arrelar les teories de Cabet.


A diferència d'altres ideologies també enquadrades en el terreny del socialisme utòpic, la utopia icariana va voler tenir una traducció real no només teòrica. Per això Cabet des de París va impulsar una campanya per recaptar fons i voluntaris a fi i efecte d'organitzar una expedició als Estats Units on, en uns terrenys a Texas, fundar la primera colònia icariana.
El 3 de febrer de 1848, 65 entusiastes expedicionaris embarquen a Le Havre (França) amb l'objectiu de crear en terra americana la nova Jerusalem que havia d'escampar-se arreu com una taca d'oli. L'aventura, però, acabarà en un gran fracàs.

Testimoni directe d'aquest fracàs va ser el metge poblenoví Joan Rovira, un dels punts de contacte entre la utopia icariana i el Poblenou. En Josep Maria Solà ha resseguit la figura de Rovira -qui va exercir la medicina durant dos anys a Calaf (Anoia)- i que, tot i estar casat i la seva dona Candelària embarassada, es va oferir voluntari per a la primera expedició. L'aventura de Rovira va tenir un final tràgic i probablement va ser qui més va patir per la seva condició de metge de l'expedició la precarietat de mitjans i les pèssimes condicions del viatge. Josep Maria Solà comenta què va passar després del fracàs del primer assentament a la colònia Peters.


Tot i que els intents de constituir una societat ideal van mantenir-se durant un cert temps als Estats Units, la mort de Cabet d'apoplexia el 1856 enterrarà definitivament el somni.
Però la connexió del Poblenou amb l'epopeia icariana no té només com a punt de contacte el doctor Joan Rovira. De fet, si entrem en el terreny de l'especulació i la llegenda urbana, es comenta que el barri -i més concretament la Plaça Prim (aleshores coneguda com a Plaça d'Isabel II)- era el lloc de reunió dels icarians catalans i on fins i tot s'hi havíen instal·lat uns quants. Aquesta història no s'ha confirmat mai però el qué indubtable és que el ressò de la utopia icariana ha perdurat fins avui al barri.

Plànol de Barcelona d'Ildefons Cerdà amb el nom Icària referit al Poblenou
De fet, Ildefons Cerdà -també influït per les idees utòpiques- va projectar anomenar Icària al barri costaner de Sant Martí de Provençals que avui correspon a la Vila Olímpica. D'aquell intent avui sobreviu una Avinguda, un Parc i una platja, que llueixen el nom de Nova Icària com a símbol d'un passat en què la utopia va instal·lar-se al Poblenou.