diumenge, 26 d’octubre de 2014

Passeig per la ciutat dels difunts


Tan pot ser el Cementiri Vell com el Cementiri General o el Cementiri de l’Est. Qualsevol d’aquests noms defineix el Cementiri del Poblenou, el primer recinte funerari que es va construir fora de les muralles de Barcelona (l’any 1819) i que és una autèntica joia: tant pels tresors escultòrics i arquitectònics que conserva com perquè visitar-lo és conèixer com va ser la ciutat del XIX i viure les profundíssimes transformacions que va experimentar durant aquell segle.

Per entendre l’origen del cementiri de Poblenou cal situar-nos en el context demogràfic i urbà de la Barcelona de finals del segle XVIII. Pensem que la Barcelona de l’època és una ciutat emmurallada, sense possibilitat de créixer físicament i acomodar l’incipient creixement demogràfic. Aquesta densitat juntament amb la falta d’infraestructures sanitàries feia que els enterraments als fossars parroquials provoquessin cada cop més problemes de salubritat. Per aquesta raó el 1775 l’aleshores bisbe de Barcelona, Josep Climent, va impulsar i fundar el primer cementiri fora muralles de la ciutat.

El cementiri del bisble Climent es trobava al mateix lloc on hi ha l'actual, però no n’han quedat restes. Era poc més que un mur de tancament per evitar profanacions, a l’interior del qual s’hi disposaven cossos exhumats de parròquies i convents. Aquest modest cementiri va ser destruït el 1813 durant la Guerra del Francès per les tropes napoleòniques ja que es trobava massa a prop de la ciutat i interferia en les operacions militars.

Aquí acaba la història d’aquest primer cementiri però 6 anys després (1819), motivada per les mateixes necessitats i en els mateixos terrenys, el bisbe Pau Sitjar impulsa la construcció del recinte que -aquest sí- és el que ha arribat als nostres dies. L’encarregat de l’obra serà un jove arquitecte, vicecònsul de la Toscana a Barcelona: Antonio Ginesi.

Façana del cementiri segons un model de Ginesi

El recinte de Ginesi va suposar tota una transformació tant pel que fa als nous criteris estètics que va imposar com per la concepció del cementiri com un espai igualitari com il·lustren les fileres de nínxols que va disposar pels enterraments. Ginesi va morir jove, el 1824 amb el cementiri encara per acabar, i per això el resultat final que avui es pot veure és la suma d’intervencions posteriors que es van desviar del projecte original.

A la porta d’accés al cementiri hi ha alguns dels elements més singulars: dues piràmides, una construcció que va aixecar força polèmica a l’època però que s’expliquen per la forta influència que el Pròxim Orient despertava en artistes i intel·lectuals després de les campanyes colonitzadores de països com França o la Gran Bretanya.

Un altre dels elements característics d’aquest llarg pavelló que configura l’accés al cementiri van ser la sala d’autòpsies, el dipòsit de cadàvers o la sala d’espera per a familiars i amics dels difunts que s’hi van instal·lar cap al 1860 i que reflecteixen les noves actituds que s’imposaven davant la mort.

Espectacular mausoleu al Departament I
A l’entrada del cementiri, just a terra, trobem les sepultures més antigues d’aquest recinte. Algunes són comunitàries però d’altres pertanyen a famílies, com la de Gabriel Bonaplata, fabricant d’indianes com diu aquí o Esteva Guilla, comerciant matriculat. Són dos exemples de la puixança de la nova classe burgesa que anava configurant-se en aquesta època a la ciutat

L’espai més colpidor d’aquesta part del cementiri és la tomba de Francesc Canals Ambrós, El Santet. Canal era un jove de 22 anys que treballava als magatzems El Siglo va morir el 1899 –de tuberculosi, en un incendi.. no se’n saben ben bé les causes - i que degut a seu caràcter i a la seva bondat –i també a suposades dots endevinatòries- de seguida se li van atribuir un caràcter sant i miracler que més d’un segle després perdura amb la mateixa força.

Làpida a la tomba del Santet
Avui la tomba del Santet és un lloc de veneració i culte ple de precs, peticions i exvots dels creients que han convertit els nínxols que envolten la tomba del Santet en petites capelletes.

La sortida del Departament I pel passeig central ens condueix a un cenotafi en record als clergues, doctors i càrrecs municipals que van lluitar i morir contra l’epidèmia de febre groga del 1821. Al fons, la capella del cementiri oculta el passadís lateral que ens conduirà al recinte dels panteons: construït entre 1848 i 1852 davant la falta d’espai per a nous enterraments i que ceflectirà el poder i la puixança de les noves elits burgeses que voldran reflectir –també entre els morts- el seu poder.

En aquest Departament II s'hi troben els grans cognoms industrials i financers catalans de l'època i passejar entre aquests panteons ens dóna una dimensió de l'explosió i el boom econòmic de la Barcelona de mitjans del segle XIX, així com també l'ascens dels indians que havien fet fortuna a Cuba i altres personatges destacats i il·lustres. Tot allò que l'escriptor Narcís Oller -enterrat precisament també en aquest cementiri- va retratar a la seva novel·la La febre d'or.

Només la tomba d'Anselm Clavé és l'únic element discordant -pel seu origen- respecte a l'opulència dels panteons i els llinatges que aquí s'hi troben. Clavé, d'extracció popular, està enterrat aquí gràcies a la subscripció popular que es va fer a la seva mort per correspondre la gran tasca que a través dels Cors Clavé va fer per fer accessible la cultura i la música a la classe treballadora, tant present en aquest barri. A la tomba de Clavé, cada any coincidint amb la seva mort, la visiten diverses corals per retre-li homenatge.


El Departament dels Panteons

El recorregut pel cementir del Poblenou s'acaba al Departament III. Era el cementiri dels pobres, on anaven a parar les classes més humils (assalariats, marginats...). Les necessitats d'ampliació del conjunt del recinte i les noves sensibilitats van fer que en ampliar-se, aquesta zona també fos ocupada per nínxols que individualitzaven la mort. Aquesta gran creu, però, recorda tots aquells difunts anònims que no van poder ser enterrats amb la dignitat que caldria.

Al seu costat, una de les més belles escultures d'aquest cementiri: el petó de la mort de Jaume Barba. La mort besa dolçament un jove en el seu darrer alè i la cruesa i bellesa del moment queda escolpida amb uns versos de Mossèn Cintó Verdaguer.


El petó de la mort

Més son cor jovenívol no pot més;
en ses venes la sanch s'atura i glaça
y l'esma perduda amb la fe s'abraça
sentint-se caure de la mort el bes

diumenge, 12 d’octubre de 2014

Un preciós 'far' vermell de volta catalana

La Torre de les Aigües del Besòs
Des del cim del Tibidabo i fins a la Barceloneta, passant per un interior d'illa de l'Eixample, i sense deixar de banda el dipòsit de la Pompeu Fabra, els pavellons de l'aigua a la Trinitat Nova i Vella, o la icònica torre Agbar, la nostra ciutat té molts edificis que de diverses maneres homenatgen amb grandiloqüència l'element liquid i els avantatges de la seva aplicació física.

El d'avui, vist des de lluny, i sí, ho confesso, m'havia donat sempre la impressió que es tractava d'una gran xemeneia; potser pel fet d’estar ubicat en aquest àmbit de la ciutat on fins fa relativament pocs anys encara servava un patrimoni industrial força viu.

Però no. Ara l'he visitada i ja conec una mica més la seva interessant història.

La bella Torre de les Aigües del Besòs (aquest és el monument) i la Casa de les Vàlvules s'erigeix majestuosa com un ‘far’ de maó massís i volta catalana al bell mig de la Plaça Ramon Calsina, la transformada zona de Diagonal Mar i el Front Marítim.

És un edifici projectat l'any 1870 per un jove Pere Falqués i Urpí, arquitecte municipal que a més d'aquesta torre cilíndrica de 63 metres d'alçada i 12 de diàmetre, va dirigir obres tan importants com el Museu d'Art Modern de Catalunya (actual seu del Parlament), l'edifici de la companyia Hidroelèctrica de Catalunya, o el disseny dels bancs-fanals del Passeig de Gràcia, per citar-ne algunes.

Però abans de fer un petit repàs al que va significar aquesta particular Babel, cal contextualitzar una mica aquelles darreries de l'últim terç del segle XIX en aquest àmbit de Sant Martí.

Aquesta tapa del clavegueram va sobreviure al
Portal de l'Àngel més d'un segle després que
l'empresa de la Torre de les Aigües fes fallida
L'any 1877, una incipient 'Sociedad General de Aguas de Barcelona, ladera derecha del Besós' anuncia que impulsarà “los trabajos para la elevación de sus aguas (del riu Besòs, s'entèn) y consiguiente conducción a Barcelona”. Un any més tard, la Torre de les Aigües és lliurada definitivament per a l'explotació. I la persona que capitanejarà tot aquesta iniciativa és en Francisco Javier Camps i Puigmartí, un empresari ambiciós, que aporta un capital d'uns 2,5 milions de pessetes de l'època.

Aquella part de l'anomenat ‘Manchester català’ on hi proliferaven les indústries del tèxtil, metal·lúrgia o alimentació, es queixava que el creixement urbà i industrial no anava acompanyat dels serveis bàsics i indispensables; tot i que el tramvia, per posar un exemple, ja arribava al Poblenou. A tot això cal afegir que durant els anys 1875 i 1876, Barcelona registra un període de sequera aguda que merma encara més les possibilitats d'abastament regular del preuat líquid a la població.

Tres anys més tard, i amb un Falqués del tot implicat, comencen les obres de la Torre del Besòs. I el 1882 ja és lliurada per a la seva explotació.

El lloc del Taulat on s'erigirà aquest imponent cilindre són els antics terrenys que ocupava la fàbrica Sociedad La Conchita. Sense deixar de banda que en paral·lel es posa en marxa un gran complex industrial per captar l'aigua del subsòl procedent de la llera del Besòs, prop de la seva desembocadura, per tal d'aprofitar-la i subministra-la a través d'una important xarxa de distribució; bàsicament a Ciutat vella i la part baixa de l'Eixample

Pere Falqués, l'arquitecte
Però l'any 1889, potser per una combinació de factors (sobreexplotació de l'aqüífer, tècniques emprades per altres indústries, etc.), els exàmens químics de l'aigua van donar un índex elevat de salinitat. Això va provocar que se suspengués el proveïment de l'aigua a la població, i la consegüent fallida de l'empresa.

I un fet luctuós que va acabar de tancar per complet aquest primer capítol -de les 'tres vides' o 'tres somnis' que ha tingut la Torre, si se li pot dir així: naixement i èxit empresarial; la recuperació per a aigua d'ús industrial per part de la SGAB (Societat General d'Aigües de Barcelona; i la dècada dels 90 del segle XX, amb el tancament de Macosa i l'oblit d'aquest patrimoni-: la mort el 1890 -aparentment per suïcidi ja que s'havia arruïnat- de l'artífex i inversor Francisco Javier Camps.

A partir de la mort de Camps, l'empresa queda desmantellada i es fa una operació de venda a una societat anglesa de nom Barcelona Besós Waterworks Company Ltd., que també la va traspassar l'any 1895 a la SGAB. Un malabarisme empresarial en el que, vist amb l'òptica actual, podria interpreta-se com una mena d''opa' del peix gran vers el petit. Però això, ja són figues d'un altre paner.

El cert és que la recuperació i orientació del seu servei per al proveïment d'aigua industrial (especialment gràcies a la proximitat del complex metal·lúrgic de Can Girona), va fer que el 1922, Macosa (Material para Ferrocarriles y Construcciones, S.A.) comprés a la SGAB aquesta torre de les aigües.

Després vindria la Guerra Civil, on s'hi va col·locar una bateria d'antiaeris... i ja entrats de ple en els plans de remodelació urbanística de la zona amb motiu dels JJOO de Barcelona '92, el complex va quedar en període letàrgic, fins que en 2009, un acord amb l'Ajuntament de Barcelona la va poder rescatar i recuperar-la per a la ciutat.

Actualment, el conjunt es troba en molt bon estat gràcies a les obres de rehabilitació que s'hi han practicat entre 2010-2013 i que, com explica Jordi Fossas, president de l'Arxiu Històric del Poblenou, evidencien que la Torre és un element patrimonial de primer ordre.




Observant els plafons il·lustratius que trobem a Casa de les Vàlvules hom ja es pot imaginar aquest impressionant conjunt que incloïa diverses seccions: màquines, bombes i generadors; tubs i canonades; treballs hidràulics; i la mateixa torre, amb el primer dipòsit d'aigua ubicat a uns 40 metres d'alçària (se'n van arribar a projectar dos). La utilització de la gravetat de l'aigua que baixava pels tubs, per augmentar la pressió i poder-la distribuir-la a les llars.

Avui, l'Arxiu Històric del Poblenou gestiona les visites a la Torre de les Aigües. Val la pena aprofitar-ho per conèixer aquesta mostra del patrimoni industrial de la ciutat i gaudir, també, d'unes vistes excel·lents de la ciutat lluny de les perspectives habituals.