diumenge, 26 d’octubre de 2014

Passeig per la ciutat dels difunts


Tan pot ser el Cementiri Vell com el Cementiri General o el Cementiri de l’Est. Qualsevol d’aquests noms defineix el Cementiri del Poblenou, el primer recinte funerari que es va construir fora de les muralles de Barcelona (l’any 1819) i que és una autèntica joia: tant pels tresors escultòrics i arquitectònics que conserva com perquè visitar-lo és conèixer com va ser la ciutat del XIX i viure les profundíssimes transformacions que va experimentar durant aquell segle.

Per entendre l’origen del cementiri de Poblenou cal situar-nos en el context demogràfic i urbà de la Barcelona de finals del segle XVIII. Pensem que la Barcelona de l’època és una ciutat emmurallada, sense possibilitat de créixer físicament i acomodar l’incipient creixement demogràfic. Aquesta densitat juntament amb la falta d’infraestructures sanitàries feia que els enterraments als fossars parroquials provoquessin cada cop més problemes de salubritat. Per aquesta raó el 1775 l’aleshores bisbe de Barcelona, Josep Climent, va impulsar i fundar el primer cementiri fora muralles de la ciutat.

El cementiri del bisble Climent es trobava al mateix lloc on hi ha l'actual, però no n’han quedat restes. Era poc més que un mur de tancament per evitar profanacions, a l’interior del qual s’hi disposaven cossos exhumats de parròquies i convents. Aquest modest cementiri va ser destruït el 1813 durant la Guerra del Francès per les tropes napoleòniques ja que es trobava massa a prop de la ciutat i interferia en les operacions militars.

Aquí acaba la història d’aquest primer cementiri però 6 anys després (1819), motivada per les mateixes necessitats i en els mateixos terrenys, el bisbe Pau Sitjar impulsa la construcció del recinte que -aquest sí- és el que ha arribat als nostres dies. L’encarregat de l’obra serà un jove arquitecte, vicecònsul de la Toscana a Barcelona: Antonio Ginesi.

Façana del cementiri segons un model de Ginesi

El recinte de Ginesi va suposar tota una transformació tant pel que fa als nous criteris estètics que va imposar com per la concepció del cementiri com un espai igualitari com il·lustren les fileres de nínxols que va disposar pels enterraments. Ginesi va morir jove, el 1824 amb el cementiri encara per acabar, i per això el resultat final que avui es pot veure és la suma d’intervencions posteriors que es van desviar del projecte original.

A la porta d’accés al cementiri hi ha alguns dels elements més singulars: dues piràmides, una construcció que va aixecar força polèmica a l’època però que s’expliquen per la forta influència que el Pròxim Orient despertava en artistes i intel·lectuals després de les campanyes colonitzadores de països com França o la Gran Bretanya.

Un altre dels elements característics d’aquest llarg pavelló que configura l’accés al cementiri van ser la sala d’autòpsies, el dipòsit de cadàvers o la sala d’espera per a familiars i amics dels difunts que s’hi van instal·lar cap al 1860 i que reflecteixen les noves actituds que s’imposaven davant la mort.

Espectacular mausoleu al Departament I
A l’entrada del cementiri, just a terra, trobem les sepultures més antigues d’aquest recinte. Algunes són comunitàries però d’altres pertanyen a famílies, com la de Gabriel Bonaplata, fabricant d’indianes com diu aquí o Esteva Guilla, comerciant matriculat. Són dos exemples de la puixança de la nova classe burgesa que anava configurant-se en aquesta època a la ciutat

L’espai més colpidor d’aquesta part del cementiri és la tomba de Francesc Canals Ambrós, El Santet. Canal era un jove de 22 anys que treballava als magatzems El Siglo va morir el 1899 –de tuberculosi, en un incendi.. no se’n saben ben bé les causes - i que degut a seu caràcter i a la seva bondat –i també a suposades dots endevinatòries- de seguida se li van atribuir un caràcter sant i miracler que més d’un segle després perdura amb la mateixa força.

Làpida a la tomba del Santet
Avui la tomba del Santet és un lloc de veneració i culte ple de precs, peticions i exvots dels creients que han convertit els nínxols que envolten la tomba del Santet en petites capelletes.

La sortida del Departament I pel passeig central ens condueix a un cenotafi en record als clergues, doctors i càrrecs municipals que van lluitar i morir contra l’epidèmia de febre groga del 1821. Al fons, la capella del cementiri oculta el passadís lateral que ens conduirà al recinte dels panteons: construït entre 1848 i 1852 davant la falta d’espai per a nous enterraments i que ceflectirà el poder i la puixança de les noves elits burgeses que voldran reflectir –també entre els morts- el seu poder.

En aquest Departament II s'hi troben els grans cognoms industrials i financers catalans de l'època i passejar entre aquests panteons ens dóna una dimensió de l'explosió i el boom econòmic de la Barcelona de mitjans del segle XIX, així com també l'ascens dels indians que havien fet fortuna a Cuba i altres personatges destacats i il·lustres. Tot allò que l'escriptor Narcís Oller -enterrat precisament també en aquest cementiri- va retratar a la seva novel·la La febre d'or.

Només la tomba d'Anselm Clavé és l'únic element discordant -pel seu origen- respecte a l'opulència dels panteons i els llinatges que aquí s'hi troben. Clavé, d'extracció popular, està enterrat aquí gràcies a la subscripció popular que es va fer a la seva mort per correspondre la gran tasca que a través dels Cors Clavé va fer per fer accessible la cultura i la música a la classe treballadora, tant present en aquest barri. A la tomba de Clavé, cada any coincidint amb la seva mort, la visiten diverses corals per retre-li homenatge.


El Departament dels Panteons

El recorregut pel cementir del Poblenou s'acaba al Departament III. Era el cementiri dels pobres, on anaven a parar les classes més humils (assalariats, marginats...). Les necessitats d'ampliació del conjunt del recinte i les noves sensibilitats van fer que en ampliar-se, aquesta zona també fos ocupada per nínxols que individualitzaven la mort. Aquesta gran creu, però, recorda tots aquells difunts anònims que no van poder ser enterrats amb la dignitat que caldria.

Al seu costat, una de les més belles escultures d'aquest cementiri: el petó de la mort de Jaume Barba. La mort besa dolçament un jove en el seu darrer alè i la cruesa i bellesa del moment queda escolpida amb uns versos de Mossèn Cintó Verdaguer.


El petó de la mort

Més son cor jovenívol no pot més;
en ses venes la sanch s'atura i glaça
y l'esma perduda amb la fe s'abraça
sentint-se caure de la mort el bes

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada