diumenge, 23 de novembre de 2014

Johnston Shields & Cº Ld

El 1894 un enginyer de Leicester (Regne Unit) anomenat Edward Birkhead Steegmann I un industrial escocès, John Shields, lloguen en unes naus industrial al Poblenou per instal·lar-hi la factoria a Barcelona de la Johnston Shields & Cº Ld. Aquesta empresa estaba especialitzada en la manufactura de punt de crochet per a cortines i encaixos.

Birkhead i Shields van venir acompanyats d’una quarantena de joves escocesos que van formar els treballadors d’aquí en la nova técnica del punt de crochet. L’empresa va durar fins el 1984 però el seu llegat s’ha perpetuat fins avui ja que aquella aventura va servir, entre d’altres coses, per batejar el complex amb el nom amb el qual avui és conegut: La Escocesa.

La fàbrica va ser un gran testimoni de l’atzarosa vida social i política de la Barcelona del primer terç del segle XX, sacsejada per nombroses vagues i immersa en una elevada conflicitvitat laboral.. Fins al punt que el 2 de juliol de 1936 el gerent de La Escocesa, Joseph Mitchell Hood, va ser assassinat  en un atemptat.. Dos anys abans, un petit grup anarquista que firmava els seus comunicats com ‘La mano que aprieta’ l’havia amenaçat precisament per l’acomiadament d’una trentena de treballadors, L’assassinat de Mitchell, però,  no va ser mai aclarit ni els seus autors detinguts.

La Vanguardia informava el 3 de juliol de 1936
de l'assassinat del gerent de La Escocesa
El 1999 l’Ajuntament de Barcelona va catalogar la fàbrica com a Patrimoni Industrial, i va destinar 2.400 metres quadrats a espai de creació per a artistas. Avui, tot aquest talent i creativitat que vigoritza i omple de color un espai arquitectònicament crepuscular però que té aquell encant especial que fa altament recomanable una visita.

El funcionament de La Escocesa és uns quants anys anterior a l’arribada –valgui la redundància- dels escocesos. Els origens del complex es remunten al 1852, quan el químic Jaume Arbós instal·la la seva empresa de colorants químics per a la industria tèxtil. Aquesta aventura empresarial va cesar quan el seu impulsor va decidir entrar al seminari per fer-se capellà. La liquidació de l’empresa  va permetre a l’industrial tèxtil francès Domingo Paul i Simon quedar-se amb ella. Paul tenia la seva empresa al carrer Sant Pere més Alt i a tocar de la fàbrica tenia un prat d’indianes.

La Escocesa el 1900 (Autor desconegut i publicada
al llibre 'Fàbriques i empresaris')
Les indianes eren els teixits de cotó procedents de la Índia, estampats per una cara, que van començar a posar-se de moda a partir del segle XVIII ja que eres més conòmiques i higièniques que la llana. Per poder treballar amb aquests teixits calien extensions amples de terreny ben assoleiats, ventilats i amb aigua abundant. Sant Martí de Provençals i el Poblenou van ser, per reunir aquestes característiques, alguns dels indrets on van proliferar els prats d’indianes.

Un nou canvi de propietaris va tenir lloc el 1877, quan la fallida de l’empresa Paul va deixar-la en mans d’un dels seus deutors, l’anglès John Massey Summer, autor dels 22 habitatges que ocupen el frontal de la fàbrica, ben visibles i desocupats avui dia. El 1881, bona part del complex va acollir una empresa de colorants artificials, de les pioneres en introduir aquest producte a l’Estat; a mitjans del XX i coincidint amb La Escocesa l'espai també va acollir la Foundry Services Limited, de productes quimics per millorar la foneria del ferro…

Tota una història industrial que, cap als anys 80, coincidint amb la crisi i el progressiu tancament de les fabriques del barri, va fer que La Escocesa desertitzés la seva activitat fabril i passés a convertir-se a poc a poc en la seu d’un col·lectiu d’artistes que avui mantenen viu i ple de color part del complex, convertint la fàbrica del número 345 del carrer Pere IV en visita obligada pels amants de l’arqueologia industrial.












diumenge, 9 de novembre de 2014

El pintor que no va estar mai de moda

Una petita mostra de l'obra de Ramon Calsina al MNAC
No sé si convindreu amb mi, però no deixa de ser paradoxal que un pintor que ha estat condecorat amb la Creu de Sant Jordi (1990), i té obra permanent al Museu Nacional d’Art de Catalunya, hagi estat tan poc reivindicat (excepte alguns intel·lectuals: concretament escriptors com n'Avel·lí Artís-Gener ‘Tísner’, Pere Calders o Josep Maria Espinàs…) per aquells que podien impulsar allò que se'n diu ‘fer país’, stricto sensu. Però deixem-ho aquí, per a procedir a aixecar el teló i veure amb quin personatge ens trobem en aquesta obra d'avui.

Avui toca rescatar del bagul de l'oblit un artista -amb majúscules- poblenoví: en Ramon Calsina i Baró (Barcelona, 1901- ídem, 1992).

Calsina fou pintor, dibuixant, gravador, vitraller, il·lustrador, cartellista, va treballar la litografia...però per sobre de tot, artista fins l'últim moment de la seva vida. Una vida molt llarga (91 anys) i prolífica, molt prolífica: gairebé 60 intensos anys de treball assegut al seu tamboret i amb la humilitat de qui se sap segur de sí mateix. No cal res més. La qualitat i la categoria, en aquest cas, són com aquella frase que més o menys resa: “la veritat es ven per sí sola”.

Ramon Calsina, bust de Jaume Casas
Doncs això; tancat en el seu estudi -que no pas aïllat- Ramon Calsina va ser un pintor obsessiu per la seva obra, i amb certa animadversió per voler estar en allò que se'n diu 'primera línia', per les modes o per les etiquetes. És a dir, i en poques paraules, que no li interessava gaire 'vendre's' en aquells cercles intel·lectuals de l'època i més aviat continuar perseverant amb la seva obra. Uns quadres no exempts de fantasia, tendres, onírics, inquietants, amb imaginació desbordant.

En els seus treballs, bé siguin olis, bé es tracti de dibuixos, s’hi deixa veure una part humana que demana ésser vista, ésser mirada. Com si per sota de la superficie de la realitat, aquest fill de flequer, hi veiés els sentits, l'ànima humana. 

En ‘Tísner’, per exemple, ja deia –tot parafrasejant el malaguanyat  Jaume Fuster- que Calsina “és sens dubte un dels millors exponents de la pintura a casa nostra” a la vegada que es planyia que Catalunya era un país que es caracteritzava per “tenir una cultura d'oblit”. I crec que tenia raó. D'aquí que ell i d'altres intel·lectuals reivindiquessin la figura d'en Calsina a principis dels anys 80.   

El nostre estimat convidat d'avui neix al carrer de Castanys, una via molt petita del Poblenou, i ja de vailet -diuen- es presta a imprimir la seva incipient qualitat artística en qualsevol paperot que arreplega.

De fet, és Carles Vidal, amic de la família, i mecànic a 'La Vanguardia', qui li despertarà aquesta ànima creadora en aquell Poblenou de fàbriques, xemeneies, i classes obreres. Vidal portarà al nano a concerts i a visitar exposicions.

Als 12 anys estudia a la reconeguda Academia Baixas; continuarà la formació a l'Escola de la Llotja, i amb 28 anys rep una beca que li permetrà viatjar per Espanya amb el seu amic Miquel Farré. Madrid, Sevilla, Granada, són algunes de les capitals on faran l'estada. Uns anys després, poc abans que esclati la Guerra Civil espanyola, Calsina rep un altra estipendi, en aquest cas, per anar a París, on s'hi estarà un any i escaig.

Litografia 'Els papers canviats' (Fundació Ramon Calsina)
Decideix tornar a Barcelona, i l'any 1934 té l'ocasió de presentar la seva primera exposió individual a la Parés. Tot i aquesta magnífica possibilitat per estar entre els millors, la seva vida va avançant sense daltabaixos importants, però conscient que viure de la pintura és prou difícil i arriscat. No és pobre, però viu amb justeses. Compagina el seu treball amb les classes nocturnes que ell mateix imparteix a l'Escola d'Arts i Oficis de Barcelona, d'on n'havia estat estudiant. Però, ai las!, hi 'treballa' set anys, i com que el pressupost no arriba mai a fer-se realitat, el mestre es queda sense cobrar.

Els anys 60 serà el període en què el propietari de Muebles La Fábrica, Félix Estrada- Saladich, li compra obra valorada en un milió de pessetes de l'època, una quantitat gens menyspreable, i que gràcies a la qual donarà un cert impuls a la seva obra. 

D'entre la immensa quantitat de treballs, jo destacaria les simpàtiques litografies per il·lustrar un Quixot, o el món dels toros. En ambdós casos, és d'obligat compliment subratllar el tractament que en fa, amb sàtira, humor, ironia, molta gràcia, fins i tot mala llet; i vist des d'òptiques ben diferents a les que s'acostumava a tractar aquests temes. I sempre -al menys en aquesta temàtica referida- hom té la impressió que les figures plasmades tenen cara de titella o de ninot; arrodonides i abaldufades.  

I com no, els treballs referits als oficis (boters, ferrers, adroguers, drapaires, sastres...), que eren petits homenatges a aquells moments que d'infant i jove havia mamat, visualment parlant. Ell mateix havia repartit pa.  

Una altra de les característiques molt present en les seves teles era que hi havia sensibilitat moral. La seva era una molt bona tècnica de retrat que sabia captivar l'ànima de les coses. Quan hi havia injustícia, per exemple, aquesta quedava perfectament reflectida. 

Litografia 'Interior amb figures' (Fundació Ramon Calsina)
Finalment, també cal subratllar que aquest realisme especial, màgic, amb què impregna l'obra incorpora elements que es repeteixen: el cas del globus, que no deixa de ser aquella traslació de les imatges icòniques que de jove li van quedar impregnades a la retina. Aquell giny captiu, aquella atracció de fira que s'enlairava per al divertimento de les masses. I el paisatge fabril i de camps del Poblenou.

Ramon Calsina sostenia que una obra té unes lleis, com totes les coses: el color, la forma i l'equilibri. I per a ell eren molt vàlides. 

Va ser un creador excepcional, amb un discurs i un rerefons moral sublim; un pintor que va ser lliure, però que va pagar el tribut per ser-ho. En certa manera, i durant molts anys, va ser “el pintor que mai va estar de moda”. 

Per això cal reivindicar-lo. Per ser, a partir d'ara i encara més, 'un Calsina'.