diumenge, 9 de novembre de 2014

El pintor que no va estar mai de moda

Una petita mostra de l'obra de Ramon Calsina al MNAC
No sé si convindreu amb mi, però no deixa de ser paradoxal que un pintor que ha estat condecorat amb la Creu de Sant Jordi (1990), i té obra permanent al Museu Nacional d’Art de Catalunya, hagi estat tan poc reivindicat (excepte alguns intel·lectuals: concretament escriptors com n'Avel·lí Artís-Gener ‘Tísner’, Pere Calders o Josep Maria Espinàs…) per aquells que podien impulsar allò que se'n diu ‘fer país’, stricto sensu. Però deixem-ho aquí, per a procedir a aixecar el teló i veure amb quin personatge ens trobem en aquesta obra d'avui.

Avui toca rescatar del bagul de l'oblit un artista -amb majúscules- poblenoví: en Ramon Calsina i Baró (Barcelona, 1901- ídem, 1992).

Calsina fou pintor, dibuixant, gravador, vitraller, il·lustrador, cartellista, va treballar la litografia...però per sobre de tot, artista fins l'últim moment de la seva vida. Una vida molt llarga (91 anys) i prolífica, molt prolífica: gairebé 60 intensos anys de treball assegut al seu tamboret i amb la humilitat de qui se sap segur de sí mateix. No cal res més. La qualitat i la categoria, en aquest cas, són com aquella frase que més o menys resa: “la veritat es ven per sí sola”.

Ramon Calsina, bust de Jaume Casas
Doncs això; tancat en el seu estudi -que no pas aïllat- Ramon Calsina va ser un pintor obsessiu per la seva obra, i amb certa animadversió per voler estar en allò que se'n diu 'primera línia', per les modes o per les etiquetes. És a dir, i en poques paraules, que no li interessava gaire 'vendre's' en aquells cercles intel·lectuals de l'època i més aviat continuar perseverant amb la seva obra. Uns quadres no exempts de fantasia, tendres, onírics, inquietants, amb imaginació desbordant.

En els seus treballs, bé siguin olis, bé es tracti de dibuixos, s’hi deixa veure una part humana que demana ésser vista, ésser mirada. Com si per sota de la superficie de la realitat, aquest fill de flequer, hi veiés els sentits, l'ànima humana. 

En ‘Tísner’, per exemple, ja deia –tot parafrasejant el malaguanyat  Jaume Fuster- que Calsina “és sens dubte un dels millors exponents de la pintura a casa nostra” a la vegada que es planyia que Catalunya era un país que es caracteritzava per “tenir una cultura d'oblit”. I crec que tenia raó. D'aquí que ell i d'altres intel·lectuals reivindiquessin la figura d'en Calsina a principis dels anys 80.   

El nostre estimat convidat d'avui neix al carrer de Castanys, una via molt petita del Poblenou, i ja de vailet -diuen- es presta a imprimir la seva incipient qualitat artística en qualsevol paperot que arreplega.

De fet, és Carles Vidal, amic de la família, i mecànic a 'La Vanguardia', qui li despertarà aquesta ànima creadora en aquell Poblenou de fàbriques, xemeneies, i classes obreres. Vidal portarà al nano a concerts i a visitar exposicions.

Als 12 anys estudia a la reconeguda Academia Baixas; continuarà la formació a l'Escola de la Llotja, i amb 28 anys rep una beca que li permetrà viatjar per Espanya amb el seu amic Miquel Farré. Madrid, Sevilla, Granada, són algunes de les capitals on faran l'estada. Uns anys després, poc abans que esclati la Guerra Civil espanyola, Calsina rep un altra estipendi, en aquest cas, per anar a París, on s'hi estarà un any i escaig.

Litografia 'Els papers canviats' (Fundació Ramon Calsina)
Decideix tornar a Barcelona, i l'any 1934 té l'ocasió de presentar la seva primera exposió individual a la Parés. Tot i aquesta magnífica possibilitat per estar entre els millors, la seva vida va avançant sense daltabaixos importants, però conscient que viure de la pintura és prou difícil i arriscat. No és pobre, però viu amb justeses. Compagina el seu treball amb les classes nocturnes que ell mateix imparteix a l'Escola d'Arts i Oficis de Barcelona, d'on n'havia estat estudiant. Però, ai las!, hi 'treballa' set anys, i com que el pressupost no arriba mai a fer-se realitat, el mestre es queda sense cobrar.

Els anys 60 serà el període en què el propietari de Muebles La Fábrica, Félix Estrada- Saladich, li compra obra valorada en un milió de pessetes de l'època, una quantitat gens menyspreable, i que gràcies a la qual donarà un cert impuls a la seva obra. 

D'entre la immensa quantitat de treballs, jo destacaria les simpàtiques litografies per il·lustrar un Quixot, o el món dels toros. En ambdós casos, és d'obligat compliment subratllar el tractament que en fa, amb sàtira, humor, ironia, molta gràcia, fins i tot mala llet; i vist des d'òptiques ben diferents a les que s'acostumava a tractar aquests temes. I sempre -al menys en aquesta temàtica referida- hom té la impressió que les figures plasmades tenen cara de titella o de ninot; arrodonides i abaldufades.  

I com no, els treballs referits als oficis (boters, ferrers, adroguers, drapaires, sastres...), que eren petits homenatges a aquells moments que d'infant i jove havia mamat, visualment parlant. Ell mateix havia repartit pa.  

Una altra de les característiques molt present en les seves teles era que hi havia sensibilitat moral. La seva era una molt bona tècnica de retrat que sabia captivar l'ànima de les coses. Quan hi havia injustícia, per exemple, aquesta quedava perfectament reflectida. 

Litografia 'Interior amb figures' (Fundació Ramon Calsina)
Finalment, també cal subratllar que aquest realisme especial, màgic, amb què impregna l'obra incorpora elements que es repeteixen: el cas del globus, que no deixa de ser aquella traslació de les imatges icòniques que de jove li van quedar impregnades a la retina. Aquell giny captiu, aquella atracció de fira que s'enlairava per al divertimento de les masses. I el paisatge fabril i de camps del Poblenou.

Ramon Calsina sostenia que una obra té unes lleis, com totes les coses: el color, la forma i l'equilibri. I per a ell eren molt vàlides. 

Va ser un creador excepcional, amb un discurs i un rerefons moral sublim; un pintor que va ser lliure, però que va pagar el tribut per ser-ho. En certa manera, i durant molts anys, va ser “el pintor que mai va estar de moda”. 

Per això cal reivindicar-lo. Per ser, a partir d'ara i encara més, 'un Calsina'.

2 comentaris:

  1. Magnífic: felicitats, Carles, per l'article. Un reball ponderat, ben documentat i atractiu. I és cert: Calsina és un autor que o l'admires el desconeixes. I nosaltres l'admirem. Un traç sostingut, fora de temps i els corrents, d'un realisme màgic que et traspassa. I el seu Poblenou, sempre present, el motiu, la inspiració. Moltes gràcies! Llibreria Etcètera, Poblenou, Barcelona

    ResponElimina
  2. Molt bona nit, amics. M'heu fet sortir els colors de la magrana a les meves galtes! La veritat és que el vaig descobrir fa uns mesos tot visitant amb l'altre company i bon amic Josep Rius, periodista també, la Torre de les Aigües del Besòs. Espero conèixer-vos en persona ben aviat. Endavant, també, amb la vostra tasca cultural de promocionar aquests petits vaixells de cultura, ambaixadors en negre sobre blanc del coneixement, en majúscules. Rebeu una salutació. I, repeteixo, agraït! Carles-E. Coll i Blanco

    ResponElimina