diumenge, 28 de desembre de 2014

Francesc Canals Ambrós 'El Santet'

Francesc Canals Ambrós, 'El Santet'
El 27 de juliol de 1899 un jove barceloní de 22 anys, Francesc Canals Ambrós, moria víctima de la tuberculosi, segons unes fonts, de les cremades sofertes durant un un incendi, segons unes altres, i encara de 'mort natural', segons unes terceres. Començava aleshores una mostra de culte i veneració popular que 114 anys després encara perdura amb la força del primer dia. Francesc Canals Ambrós va convertir-se en 'El Santet' i la seva tomba, al cementiri de l'Est del Poblenou, en lloc de pelegrinatge on a diari els seus devots dipositen flors, exvots, precs i peticions d'ajut.

Poc se sap de la vida d'aquest jove, més enllà del fet que -pel que sembla- vivia a la Plaça de la Llana amb la seva família, que el seu pare era cec, que treballava de ben jovenet (des dels 14 anys) als grans magatzems El Siglo i que tenia fama de bona persona, atenta i caritativa. A partir d'aquí el relat s'omple de passatges que sustentarien el pretès caràcter sant i miracler del jove. S'explica, per exemple, que tenia el do d'endevinar quan moriria una persona mirant-la als ulls (diuen que fins i tot va pronosticar la seva mort), que va predir l'incendi dels magatzems on treballava (per bé que va passar 33 anys després de la seva mort), que podia sanar amb les mans i que va augurar que el seu pare recuperaria la vista quan ell morís (fet que diuen que va passar).

Veritat, llegenda o simple superstició la realitat és que a la mort de Francesc Canals la seva tomba va convertir-se d'immediat en un lloc de pelegrinatge per demanar la intercesió del Santet. Sense una explicació fidedigna i única, `pel que es diu va començar a còrrer la veu que obrava miracles. D'aleshores ençà es repeteix un ritual senzill i concret per demanar la seva intercesió: s'introdueix un paper amb el prec per l'obertura que separa una reixa de vidre de la làpida, es pronuncia una oració i se surt per la dreta del nínxol sense mirar enrere. La devoció és tal que una dotzena de tombes colindants es van deixar buides i avui constitueixen una mena d'altars on es dipositen tota mena d'ofrenes, des d'imatges religioses a exvots, flors i espelmes.

La tomba del Santet al cementiri de Poblenou
La visió de la tomba del Santet és espectacular i la seva aura misteriosa s'alimenta a diari. Una esquerda que travessa la làpida s'atribueix a un intent de profanació que va ser conjurat amb un crit sorgit del nínxol i la rumorologia popular també afirma que a través d'aquesta fractura es pot veure el més enllà.


La fama del Santet és tal que al llibre 'Mites i gent de Barcelona' de Josep Maria Huertas es parla d'una cançó popular que algú va dedicar al jove i que feia: "El Santet de Poblenou / cada dia menja un ou..." qui sap si per aconseguir les mares que els fills mengessin l'ou com a reforç alimentari i s'empassessin algunes de les virtuts del jove Francesc Canals. Al mateix llibre s'explica que hi ha una botiga al centre de Badalona que du el nom 'Santec 1877' en record i devoció de la mestressa de l'establiment al Santet poblenoví.

dimecres, 17 de desembre de 2014

El Museu que regna al Camp del Sidral

El Museu del Disseny i darrera, il·luminada la Torre Agbar
Tenia uns contorns imprecisos tot i que probablement el seu perímetre corresponia al triangle format per les línies del tren Barcelona-Lleida, el Madrid-Saragossa-Alacant i la carretera de Ribes. Va ser escenari d’algun episodi de pistolerisme els anys 20 del segle passat, àrea de prostitució, espai de trànsit per a trens i tramvies i campament de gitanos hongaresos nòmades. Per tot això, i ves a saber per quantes coses més, l’indret de què us parlo era conegut popularment fa anys com el Camp del Sidral i estava situat exactament al lloc que correspon en tot o en part a la Plaça de les Glòries.

D’aquell Camp el Sidral avui només en queda un record difús i la seva decrepitud està sent substituïda per edificis icònics i equipaments de primer nivell. Us en vull parlar del darrer, inaugurat el passat cap de setmana, i que va arrodonint el conjunt urbanístic d’aquest extrem del Poblenou inhòspit fa dècades: es tracta del Museu del Disseny de Barcelona.

Aquest nou equipament integra les col·leccions del Museu de les Arts Decoratives, el Museu de Ceràmica, el Museu Tèxtil i d’Indumentària i el Gabinet de les Arts Gràfiques. En total són més de 70.000 peces que van des del segle IV a.C. fins a l’actualitat i que configuren un ampli recorregut històric a l’entorn de les arts decoratives, aplicades i el disseny gràfic distribuït en les quatre plantes superiors de l’edifici.

Berlina del marquès de Torre (1750)
A la primera, dedicada al disseny de producte hi trobareu tota mena d’objectes versàtils, funcionals, artesanals, evocadors, reconeguts, populars... Objectes que formen part de la nostra vida diària, que ens són útils, imprescindibles en la majoria de casos, però que només exhibits allà ens fan ser conscients de les seves formes, línies, volums, colors... en definitiva, del seu disseny, que d’això va la cosa.

Passejant entre cadires, mobiliari, electrodomèstics, cendrers, bicis, motos, escales, làmpades, estris de neteja domèstica –amb l’incombustible motxo com a icona-, bateries de cuina, grapadores o una tassa de WC... descobrim que el famós minipimer o les setrilleres antidegoteig són invents catalans o que la coberteria del Bulli tenia algun instrument peculiar.

Les arts decoratives també tenen el seu espai a la segona planta del museu. Senzillament molt interessant el recorregut que abasta el període entre els segles XIII i XX i que recull tapissos, teixits, ceràmiques , calaixeres... i altres peces inclosa una berlina propietat del Marquès de Torre, construïda el 1750 i adquirida el 1899 per l’Ajuntament de Barcelona, que va ser la primera carrossa exhibida en un museu de la ciutat.

Penó de Sant Ot
Però la peça possiblement més rellevant sigui el penó de Sant Ot, un bell tapís brodat procedent de la catedral de La Seu d’Urgell i únic en el romànic català pel seu valor artístic però també perquè va signat per l’artesana que el va confeccionar en una època (el segle XII, quan s’ha datat) en que això era insòlit. L’estendard presenta la figura del Pantocràtor i en una banda s’hi pot llegir ‘Elisava me fecit’ (Elisava em va fer). El nom d’aquesta pionera en el disseny català també dóna nom al llac artificial i l’espai d’accés al Museu del Disseny pel carrer Àvila.

Finalment, les dues plantes superiors del DHUB acullen la col·lecció de l’antic Museu Tèxtil i una mostra de cartellisme publicitari espanyol des de principis dels anys 40 fins la dècada dels 80, mostrant el trànsit d’aquesta activitat des de la consideració d’ofici gairebé artesanal a la consolidació i professionalització del disseny gràfic.

A la sortida, amb les dues places laterals del DHUB rebatejades amb el nom de l’arquitecte Josep Antoni Coderch i el dissenyador Santiago Pey per no desmerèixer l’entorn, el Camp del Sidral continua la seva transformació cap a una solució definitiva que el converteixi en un espai central a la ciutat.

Disseny per còrrer

Disseny per seure

Disseny per vestir

diumenge, 7 de desembre de 2014

Primer vaig ser vermut... després 'Monopol'

Una ampolla de vermut 'Monopol'
Flanant per 'l'altra' rambla de Barcelona, la nostra, la poblenovina, més propera, més humana -m'atreviria a dir- que la primera (al menys des de fa 20 anys ençà), fico el cap en un local que, la veritat sigui dita, em tenia encuriosit per la seva barreja 'kitsch' i la seva essència d'estar aturat en el temps. I evidentment pel seu nom, 'Monopol' amb reminiscències a hotel amb sofàs d'skai vermell en una imaginària Sildàvia.

Prendre un vermut, o fer l'aperitiu; una cosa tan arrelada a casa nostra, i que quan es pronuncia la paraula vénen a la ment migdies assolellats de gaudi amb la família, amb flaires olfactius i visuals de patates fregides  de xurreria, a olives verdes, a cloïses, a escuradents, a seitó, a fer-la petar amb els amics… a socialització mediterrània en definitiva. 

I com que en moltes ocasions, i especialment en aquestes latituds el tema de conversa en aquestes trobades festives o dominicals deriva cap a l’esport rei, un servidor ha volgut capbussar-se en aquesta carambola que per atzars de la vida ha unit aquesta beguda aperitiva amb tocs –diguem-ne exòtics o amargs- a una bimba.    
   
El ‘Monopol' és un singular bar-centre social (per cert, renovat ara fa mig any i amb molt bona teca, gràcies a l'empenta de na Tina i en Toni) ubicat a la Rambla del Poblenou, 74 bis, al bell mig d’aquest barri on encara s’hi respira essència de fàbrica textil i d’anarquisme, però sobretot de modèstia, de lluita obrera i associacionisme del primer terç del segle XX. 

Els bons coneixedors de la història d'aquesta associació esportiva que fomenta el futbol base asseguren que el 'Monopol' es va fundar l'any 1928 i que té els seus origens en un local d'un d'aquells carrers de Poble-sec que puja (o baixa, segons es miri) cap a Montjuïc. Així, i amb el temps, l'empresa en qüestió que elaborava el vermut 'Monopol' seria la que donaria diners per a les samarretes dels jugadors.

Un dels quadres a l'interior del local que il·lustra
l'origen esportiu de l'associació
La pinzellada simpàtica quan regirem els calaixos de la seva història, és que en alguna de les primeres fotografies en què l’equip posa al terreny del joc, cadascun dels jugadors porta impresa al damunt de la samarreta una de les set lletres que conforma aquesta marca. Però aquesta peculiar manera de lluir espònsor ja ens evidencia que eren altres temps.  

De totes maneres, aquí cal fer un petit parèntesi, i amb el degut rigor històric mencionar que en aquella època, a Vilafranca del Penedès, hi havia un empresari i promotor de vins, en Josep Maria Jové, que produïa un vermut blanc i que comercialitzava amb el nom de ‘Monopol’, i aquí és on em jugaria els meus bigotis que aquest va ser ‘el pare de la criatura’.  

No en va, i al cap d’uns anys (en imatges de l'any 1946) alguna guingueta de la Barceloneta tenia entoldats on hi resava 'Vermut Blanco Monopol'.

Però això deixem-ho per als historiadors i prosseguim: després de la Guerra Civil, el club esportiu 'Monopol' es va traslladar de seu. Primer havien passat pel carrer Bac de Roda, i més tard per una cooperativa del carrer de Llull, fins aterrar, a prinicpis dels anys 70 del segle passat en aquest edifici de peculiar façana, on unes dones hi tenien un petit taller tèxtil. 

Avui en dia, l’associació esportiva 'Monopol' compta amb 200 socis i uns 140 jugadors repartits en diverses categories (4a divisió catalana, benjamins, alevins, cadets, etc.), i entrenen al camp del Maresme. Fomenta, principalment, el futbol base, tot i que al local de la Rambla també s’hi reuneixen els amants de la pesca de l’Associació de Pesca Mar Bella. 

En els últims anys, no és que el local del 'Monopol' hagués excel·lit -tot s'ha de dir- pels aperitius i àpats que s'hi oferien, però sí per aquella pàtina rància que portava penjat el cartell de 'être démodé'. Ja m’enteneu, oi?

Ara el 'Monopol' no ha abandonant la seva essència, però li han rentat la cara. Ha iniciat una nova singladura, per convertir-se en un nou reclam per al barri: en un petit i singular ateneu gastronòmic on ofereixen esmorzars, brunchs...i bon vermut.

L'entrada del Monopol
Ah! i campionats de futbolín, l'últim dijous de cada mes. Amb premi inclòs: jalanci gratuït.

Hi podeu anar a fer una partida d'escacs (tenen taulells a disposició dels clients), a recordar vell temps de vailet  al futbolín (un d'autèntic i amb bona salut us espera a la sala principal), veure una retransmissió d'un partit de futbol en pantalla gegant mentre us preneu una bona tapa de musclos en escabetx casolana amb llima, ceba i pastanaga (especialitat de la casa), una pierrade d'entrecôte, o un pastís de bolets i formatge, sense deixar de banda un llúpol ben fresquet a la terrassa del darrere.  

Ací i allà s’hi veuen alguns trofeigs i fotografies que han quedat aquí per rememorar temps pretèrits. Entrant, a l’esquerra, un penjador de roba dels antics ens dóna la seva humil benvinguda a la sala, acompanyat per un tauler on s’hi apuntaven amb guix els resultats dels partits de l’’A.E. Monopol.  

Diu la història que el vermut el va inventar un italià del segle XVIII, de nom Antonio B. Carpano, i que ho va fer per acontentar els gustos finolis de les senyores de l’alta societat. 

Aquí no hi trobareu tiquismiquis. Al 'Monopol' s'hi està com a casa. 

Altres temps, sens dubte. 'Monopol', t'han renovat, però no has perdut l'ànima.