dimarts, 27 de gener de 2015

Balls, concerts i carnavals entre republicans federals

Els Federals, avui centre social okupat La Teixidora
El segle XIX va ser una època efervescent, plena de canvis socials i econòmics que es van concretar en l’aparició de noves classes socials, noves ideologies i pensaments, nous interessos i noves formes de vida i relació associades a tot aquest cúmul de circumstàncies. Els canvis van incidir d’una manera evident a Sant Martí de Provençals, i sobretot al Poblenou, on hi va haver una explosió de la xarxa associativa, amb un ventall amplíssim que abastava en un ventall enorme entitats catòliques, anticlericals, obreristes, republicanes, sindicalistes, nacionalistes, parroquials, cooperatives, mútues, recreatives, culturals o ideològiques.

En el seu article La singularitat de l’associacionisme poblenoví, esperó per a la ciutadania de Barcelona, publicat al número 9 de la revista Icària de l’Arxiu Històric de Poblenou, el catedràtic d’Història de l’Educació, Pere Solà, afirma que el segle XIX “comportà una consolidació d’una barriada (Taulat, “Poble Nou”) en ple creixement demogràfic (afluència de mà d’obra forana), urbanístic (construcció de fàbriques, edificació de cases) i industrial. Una barriada, òbviament, sotmesa als canvis socials propis d’una societat segmentada en canvis socials. Aquesta configuració progressiva d’una nova realitat urbana va tenir una clara traducció en el terreny associatiu”.

Carta de suport al president Macià del CRDF
durant la negociació de l'Estatut de 1931
(Arxiu Nacional de Catalunya)
Aquest quadre, a trets generals i evolucionat amb els anys, es manté avui dia amb entitats d’una llarga trajectòria, algunes centenàries, però també amb alguns edificis que conserven el llegat d’aquella època. Un d’ells és l’immoble modernista del número 35 del carrer Marià Aguiló, que avui és el centre social okupat La Teixidora però que a principis del segle passat era la seu d’una entitat molt activa al barri: el Centre Republicà Democràtic Federalista.

Segons el llibre ‘Poblenou en 135 veus’ editat per l’Arxiu Històric, el Centre Republicà Democràtic Federalista es va fundar l’1 de gener de 1888 per un grup de seguidors de les doctrines de Francesc Pi i Margall. Abans d’establir-se definitivament a l’edifici del carrer Marià Aguiló, pels volts de 1910, també va tenir locals als carrers Amistat i Taulat.

Com es dedueix pel seu nom el Centre va ser una entitat eminentment política que fins i tot va celebrar el 10 de desembre de 1922 un míting amb la intervenció de Francesc Macià, aleshores diputat a Madrid. Anys més tard, el 1931, el CRDF de Poblenou s’adheria a una concentració de suport a Macià –ja president de Catalunya- contra els atacs que rebia durant les negociacions per l’Estatut d’aquell any.

El Centre Republicà Democràtic Federalista del Poblenou també va ser escollit per acollir l’Assemblea Nacional del Partit Federal el 1931, reunió que no va arribar a celebrar-se en ser boicotejada per gairebé totes les entitats federals catalanes, per profunds desacords amb la direcció estatal del partit.

Tot i aquesta activitat eminentment política, el Centre Republicà Democràtic Federalista també va dur a terme una intensa tasca cultural i recreativa que van fer d’aquesta entitat una “de les més populars de la barriada”. Així, la revista Poble Nou anunciava per a la nit del 5 de juliol de 1925 una ’grandiosa funció lírica a càrrec de la companyia que dirigeix el popular artista En Sebastià Batlle, representant-se tres aplaudides obres’.

Elecció de Miss Jardí el 1934,un exemple de l'àmplia
activitat del Centre (Foto: Arxiu Històric del Poblenou)
Del repàs de l’agenda d’activitats d’aquesta publicació hi trobem sovint l’anunci de ‘conferències a càrrec d’importants oradors’, sessions de ball, actuacions musicals, funcions líriques, espectacles de varietats i activitats tradicionals o festiu com les caramelles o el carnestoltes. També un homenatge a l’escriptor i periodista Conrad Roure, de la crònica del qual descobrim que el Centre Republicà Democràtic Federalista tenia una coral anomenada La Poncella així com grup dramàtic.

Avui és difícil imaginar-se com devia ser en aquella època, tan ple de vida i activitat. I sobretot com devia ser un edifici en el qual s’anunciava el 16 de maig de 1926 l’obertura del Jardí d’Estiu ‘representant-se tres boniques obres líriques’. També trobem referències a l’anomenat Saló d’Hivern, on s’hi feien espectacles musicals i de varietats.

Programa del Centre per la Festa Major
de 1927 publicat a la revista Poble Nou
Acabada la Guerra Civil, l’edifici va ser confiscat i utilitzat com a seu de la Falange Espanyola Tradicionalista i de les JONS al Poblenou. Jaume Fabre ho explica en el seu llibre ‘Els que es van quedar. 1939: Barcelona, ciutat ocupada’, quan afirma referint-se al teixit associatiu de la ciutat després de la derrota que algunes entitats “van ser en principi ocupades per Falange i transformades en locals per a les seves activitats (sobretot les que havien estat centres republicans i ateneus i societats obreres, com Els Federals del Poblenou o l’Artesà de Gràcia)”.

Actualment, després de molts anys desocupat, l'edifici -prou deteriorat- és el centre social La Teixidora, que conserva el record de més de 4 dècades d'activitat política, social, cultural i recreativa del Centre que van deixar una profunda petjada en el barri. Per això el 4 octubre de 1925, la revista Poble Nou publicava un article de felicitació pels primers 40 anys d'una entitat 'per la política creada i per la democràcia sostinguda'. L'escrit destaca que, en el terreny polític, el Centre 'ha sabut mantenir aquells ideals ferms i sagrats predicats pel Mestre del federalisme', mentre que en els terrenys cultural, els d'eplai i germanor i en el de solidaritat 'ha fet tot quant els mitjans d'una institució genuïnament proletària permet'.

'En Joan Torres, N'Anton Blanch, En Cinto Pelegrí, els presitigiosos federals Ferrando pare i fill, Josep Marca, Anton Soler, el que ocupa actualment la presidència, després de tan llargues i encertades actuacions anteriors En Joan Berenguer, tots aquests i alguns que la memòria no ens permet esmentar, podrien dir el que va l'esforç i el sacrifici. Quan una entitat com el <Centre R. D. Federalista> del Poble Nou, té homes que consideren llur missió com un deure espiritual i el casal és per a ells la continuació de la llar i la família, no pot morir mai'.

diumenge, 18 de gener de 2015

El llatzeret o Casa de Quarentena

Prop del carrer Llatzeret hi havia la Casa de Quarentena
Un dels grans reptes que les autoritats sanitàries va haver d’afrontar arreu d’Europa a partir de finals del segle XV va ser la necessitat de dissenyar noves estratègies per fer front a la mundialització de les epidèmies. El descobriment d’Amèrica primer, i més tard factors econòmics, socials i demogràfics com l’increment del comerç, la revolució industrial, el creixement de les ciutats i la manca d’higiene i salubritat en algunes àrees, va comportar brots incontrolats i mortífers d’algunes malalties com la pesta o el tifus, per citar-ne dues.

Davant la necessitat de controlar aquests contagis i evitar-ne els seus efectes catastròfics, les autoritats van impulsar la creació de llatzerets als afores de les ciutats. Els llatzerets, o Cases de Quarentena, eren equipaments on se sotmetia a observació els viatgers, els animals i les mercaderies que volien entrar a les ciutats i que eren sospitosos de poder propagar alguna epidèmia.

A Barcelona n’hi ha documentats uns quants d’aquests equipaments almenys des del segle XVI però potser l’únic que va ser construït específicament per a aquesta finalitat va ser el Llatzeret que el segle XVIII es va edificar en terrenys del Poblenou, aleshores un territori erm extramurs de Barcelona, idoni per sotmetre a quarentena els sospitosos de portar alguna malaltia a la ciutat.

Segons Joaquim Bonastra al seu llibre 'Ciencia, sociedad y planificación territorial en la institución del lazareto', l’origen d’aquest equipament es remunta al primer quart del segle XVIII (aproximadament sobre el 1720) quan les autoritats –pressionades per la pesta de Marsella d’aquell any- van construir prop del baluard de Sant Cristòfol i, segons el nomenclátor de l’Ajuntament, del carrer que avui porta aquest nom, un llatzeret aprofitant un petit edifici existent que s’havia edificat a principis de segle. L’any 1720 aquest equipament, a penes un cobert, una barraca annexa, diverses estances i una latrina, es trobava en mal estat de conservació.

Projecte de llatzeret. Joaquín Rigalt, 1821 (Foto: Joaquim
Bonastra del llibre 'Ciencia, sociedad y planificación
territorial en la institución del lazareto')
Les seves reduïdes dimensions van obligar a llogar algunes cases del voltant per adequar-lo i garantir la correcta quarentena de persones i la desinfecció de les mercaderies. Mig segle més tard (i després de diversos projectes frustrats per construir-ne un de nou donat l’increment del comerç amb països afectats per la pesta) en va tornar a ser ampliat i fins i tot va servir com a hospital per atendre els infectats per la febre groga de 1803. Deu anys després aquest equipament s’enderrocava.

Com s’ha dit abans, el llatzeret del Poblenou –que va propiciar la construcció del primer cementiri fora muralles (el de l’Est) en aquesta zona per la seva proximitat - no va ser l’únic equipament que la ciutat destinat a evitar les epidèmies. Molt abans de la seva construcción s’utilitzaven alguns edificis ja existents (principalment eclesiàstics però no només) per exercir aquestes funcions.

Per exemple, a la segona meitat del segle XVI està documentada la masia anomenada d’en Fontanillas per posar en quarantena els viatgers provinents de França així com el Monestir dels Àngels Vells (sic) com a recinte de quarantena davant l’epidèmia de pesta del 1589.

A mitjans del XVII será utilitzat com a centre de quarentena el convent de Jesús, ubicat a la cruïlla on avui conflueixen el carrer Aragó i el Passeig de Gràcia. Alguns documents també parlen de la torre Bargalló, el mas Guinardó, i també la Torre de la Llanterna del Port de Barcelona, que a finals del XVIII i donat l’increment del trànsit comercial amb el Llevant i Berberia va ser condicionada com a casa de quarantena.

dijous, 8 de gener de 2015

Música, mestre

Jordi Domingo Mombiela
Quan va morir el 18 de gener de 1991 acumulava una diltadíssima trajectòria en el terreny de la composició i en el seu curriculum figuraven els primers premis en moltíssims festivals de cançó melódica que tan populars van ser sobretot durant les dècades dels 60’s i 70’s del segle XX. Seva és la sardana ‘Poblenou’ dedicada al barri i també l’himne del Casino l’Aliança. Cant coral, havaneres, música tradicional de les Illes Canàries, composicions per a piano i una intensa tasca acadèmica i de divulgació musical configuren la impressionant trajectòria professional de Jordi Domingo Mombiela, qui va ser, a tenor del seu curriculum, un dels grans compositors catalans del segle passat.

Músic de vastíssima formació i polifacètic (va conrear també l’escultura i la pintura), Jordi Domingo va nèixer al carrer Pallars el 26 de gener de 1928. Amb només 12 anys ja exercia d’auxiliar de música a la Companyia Infantil de Teatre (una coral infantil aficionada dedicada a la sarsuela) al Poblenou. D’aquests anys provenen les primeres composicions de la que s’ha arribat a definir –potser exageradament- com una ‘milionària producció discogràfica’.

Domingo Mombiela progressa ràpidament i el  mestre Joan Duran i Boix l’inicia en el camp del solfeig i el piano, formació que amplia anys més tard a Conservatori Municipal de Barcelona, on ingressa per estudiar contrapunt i fuga.

Al Conservatori, Domingo Mombiela coincideix amb altres il·lustres de l’època que avui formen part de la memoria col·lectiva de moltíssima gent, com Josep Guardiola o Augusto Algueró. Serà amb el primer d’ells amb qui establirà una profunda amistat que el portarà a integrar-se en el seu quartet amb un encàrrec molt especial: reproduir el so de Glenn Miller, del qual Guardiola era un enamorat.

Durant els 6 anys que Jordi Domingo va treballar al quartet de Josep Guardiola, va composar bona part dels èxits del quartet, com per exemple ‘Oro nregro’, contribuïnt d’aquesta manera a convertir Guardiola  en un dels músics més populars i reconeguts de l’època.

Domingo (1r per la dreta) amb Josep Guardiola (2n per
l'esquerra) i la resta del grup als estudis de Miramar 
Jordi Domingo també va ser un incansable viatger arreu d’Europa i l’Espanya on com a  pianista va actuar a països com Portugal, França, Grècia, Turquia, Itàlia, Suïssa, Suència, Finlàndia o Alemanya. Però sens dubte l’activitat que li va conferir una major celebritat en la seva época i que confirma el carácter excepcional de la seva obra va ser la quantitat de premis i reconeixements que les seves composicions van recollir principalment durant la década dels anys 60 i 70 del segle passat en nombrosíssims  festivals.

El reguitzell de primers premis és inacabable, al Fetival de Cançó Regional de RNE (1957),  al Festival Internacional de la Cançó d’Andorra (1959), al Festival Canzone per l’Europa a Itàlia (1962), al Festival Internacional de la Cançó Mediterrània (1964), al Festival de Benidorm (1966), al Festival de Viña del Mar a Xile (1968), al Festival Hispano-Americà de la Cançó de Mêxic (1968), al Festival Hispano-Portuguès de la Cançó del Duero (1968)….

L’èxit de les seves composicions era espectacular i reconeguts intèrprets de la talla de Josep Guardiola, Lita Torelló, Emili Vendrell o Ramon Calduch van cantar-les. Probablement es tracta de l’època de máxima plenitud i activitat musical de Jordi Domingo, qui mantindrà també relacions en aquests anys amb un cert faranduleo de l’època com el torero Mario Cabré (qui li escriurà la lletra de la cançó ‘Fuentes de Montjuïc’), l’aristòcrata Jaime de Mora i Aragón, la vedette Carmen de Lirio o la humorista Mary Santpere. Altres compositors com Rudy Ventura o Antonio Machín o l’escultor poblenoví  Josep Maria Subirachs també van formar part del seu cercle de relacions.

Amb Jaime de Mora y Aragón al Casino de Terrassa el 1967
A finals dels 60 i principis dels 80, la decadència en la qual comencen a entrar els festivals fa que el compositor del Poblenou centrés la seva activitat profesional en el món acadèmic, exercint de catedràtic a les Universitats de Las Palmas de Gran Canària primer (estada durant la qual va aprofitar per composar música tradicional canària) i posteriorment a Castelló.

Durant aquests anys, però, Jordi Domingo no va abandonar mai la composició, tot i que va centrar-se en altres peces (com la simfonia ‘Metaformosis de la célula obstinada)’, obres oer a piano, havaneres (amb primers premis també als festivals de Torrevella), sardanes, jotes (influït per l’origen de la mare, de la Franja) o cant coral… Tal era la seva promiscuïtat musical que fins i tot es va atrevir amb una nadala (‘Fa fred en el carrer’).

El 18 de gener de 1991 Jordi Domingo va morir deixant enrere una amplíssima i reconeguda trajectòria profesional que jal i havia valgut el 1976  el Premi Sant Martí d’Or  a una personalitat del districte de trascendència internacional. La seva vídua, la Gertrudis Rodríguez, recorda com aquell any –durant l’estrena al Casino de la sardana ‘Poblenou’-  abans de l’audició “ell encara va sortir a saludar amb el llapis amb què escrivia la partitura a la mà perquè no l’havia acabada i li volia fer algún ajustament”. La peça finalment es va interpretar “i ho van fer la mar de bé”, gairebé com tota la seva obra.

Les fotografies que il·lustren aquest article han estat cedides per la vídua de Jordi Domingo Mombiela, Gertrudis Rodriguez, a qui agraeixo molt especialment (així com al seu fill Jordi) la informació per poder-lo escriure i la seva amabilitat.