dimarts, 24 de febrer de 2015

Esquetxos de silencis d'art contemporani i lanolina al 22@

Can Framis, mig camuflat pels Jardins Miquel Martí i Pol
Encastat en un oasi de pau sonora i allunyat del brogit del nòdul urbanístic de la plaça de les Glòries Catalanes, d'aparença dura, com de búnquer que es vol reivindicar sense afany de protagonisme, emergeix d'entre aquest bosc fet à propos en una quadrícula del 22@, el renovat centre d'art Can Framis. La seva presència ens convida a esfullar-lo.

Can Framis, que havia estat al llarg dels segles XVIII i XIX una importantíssima (va arribar a ocupar quatre illes de cases del Poblenou) fàbrica del tèxtil (bàsicament, llana), acull des de fa uns quants anys una més que digna col·lecció de pintura contemporània de casa nostra: és un dels quatre fills museístics (Espai Volart, Can Mario, Palau Solterra) de la Fundació Vila Casas.

Arquitectònicament parlant, està compost per tres cossos (2 edificis antics, naus que romanen de l'antic complex fabril; i 1 de nova planta) a més d'una xemeneia. En paraules de Jordi Badia, l'arquitecte que ha capitanejat  tota aquesta rehabilitació, aquest  bocí de memòria és la “mostra del teixit més humil que hi havia en aquell [Poblenou] barri”.

La xemenia, passat fabril
Les cicatrius arquitectòniques de Can Framis














Així, a punt de complir el sisè any (les obres van durar del 2008 al 2009), l'espai se li presenta al visitant amb una ànima de volums rotunds, i com assegura algun crític “amb la brutalitat del formigó”. (No puc estar més d'acord amb aquest reflexió).

Can Framis sorprèn perquè apareix enfonsat respecte dels carrers adjacents, a 1,5 metres respecte de la cota de la trama Cerdà; fet, en certa manera, a propòsit, per xuclar-nos cap al seu radi d'atracció i passar a aquest primer espai recollit que ens mostra un pati pavimentat amb llambordins, i que es converteix en el vestíbul exterior del museu. Al centre, com si hagués reemplaçat una font arquitectònica hi trobem la peça 'Dell'Arte', de Jaume Plensa. Una escultura monumental de ferro, on unes mines-boia o esferes gairebé marines que pengen d'un cilindre, evoquen les paraules del particular 'Infern' de Dante Alighieri.

Escultura de Jaume Plensa a l'atri d'entrada,
inspirada en Dante Alighieri
En conjunt, són  més de 8.500 m2 construïts on, si es té un mínim d'intel·lecte arquitectònic, es veu clarament que aquest centre d'art és important pels seus criteris funcionals i no pas estètics.

Envoltant aquest cos d'art aparèixen els jardins de Miquel Martí i Pol. Per endinsar-s'hi es passa per estrets camins de formigó, irregulars, i amb dunes, i que són una transició, una mena de filtre de la velocitat i el temps. Amb àlbers blancs ací i allà, heura i tapís d'escorça vegetal, tacant-ho tot d'una fascinadora vegetació humida.

Joan Framis va ser un industrial de finals del segle XIX que en un primer moment es va interessar pel tèxtil, però també, per la metal·lúrgia i la mecànica. Una curiositat d'aquest lloc és el tractament que es feia de la llana. De fet, quan es rentava aquesta capa protectora de les ovelles, l'aigua 'bruta' que en quedava s'aprofitava per a extreure'n la lanolina, matèria que s'utilitzaria tant per a utilitats farmacèutiques com cosmètiques.

El nou Can Framis no ha volgut canviar gaire el maquillatge original; al menys, així ho han entès i ens ho han volgut transmetre els seus salvadors. A molt estirar, amb un binomi guix-pintura que deixa entreveure el cos antic, cicatrius, finestres, amb la lum natural que passa a través de les reixetes...fusta en algun moment...espais de transició...o façanes amb collages de textures.

Aquest és un petit tast del meu 'particular' Can Framis, des de fora estant, és clar. I amb permís del silenci.

dimarts, 10 de febrer de 2015

L'epidèmia de febre groga de 1821

El cenotafi en record a les víctimes
de la febre groga de 1821
La historia de la ciutat està farcida d’herois quotidians, sovint mal anomenats anònims (tothom té un nom i una identitat), exemple de solidaritat, esforç i compromís. Són molts els episodis que ho testimonien al llarg del temps i és d’una d‘aquestes calamitats -que va posa a prova la determinació i coratge de la gent de la seva època- de la qual us en vull parlar: l’epidèmia de febre groga de 1821.

Des del 1895 al cementiri del Poblenou s’erigeix un monument en record a les víctimes d’aquella pandèmia i, molt especialment, a alguns dels prohoms de l’època (metges, cirurgians, responsables municipals i eclesiàstics) que van morir lluitant contra la malaltia, reconfortant els ciutadans que la patien o garantint el funcionament dels serveis en una ciutat presa de la por.

El cenotafi en record de les víctimes de la febre groga, d’estil neoclàssic, és obra de l’arquitecte Leandre Albareda Petit i s’alça al mig del cementiri seguint la disposició de les necrópolis anomenades de tipus mediterrani, que solen exhibir una creu com a monument central. Sobri i sense luxes quatre làpides, una a cada costat, expliquen el sentit del monument i enumeren alguns dels que van sucumbir a l’epidèmia, les despulles dels quals ‘se depositaron en este camposanto’.

Paga molt la pena llegir els noms amb deteniment per explorar-ne detalls mig amagats que ens revelen el patiment i la crueldat d’aquell episodi. Com per exemple descobrir que la inscripció duplicada ‘J. Trulls’ correspon als germans Joan Trulls Bransí Josep Trulls Bransí, tots dos cirurgians i tots dos víctimes de la febre groga. També va ser disortada l’experiència del metge Antoni Barceló, mort juntament amb el seu fill, del mateix nom i també metge.

Al seu costat el cenotafi honora Antoni Pellicer, a qui alguns apunten com el primer metge que va informar el 6 d’agost de 1821 de l’existència de l’epidèmia. O Antoni Vilaseca, que va treballar en un dels llatzerets de la ciutat on s’hi recloïen els infectats per la febre groga, sobre la qual havia escrit diversos treballs i especulat amb alguns remeis.

Els noms d'alguns metges morts per l'epidèmia.
A la part inferior, els germans Trulls
Amb tots ells, fins a 14 metges i cirurgians més són recordats, entre els quals un tal A. Desunville (de qui cal presuposar que es tracta del nom afrancesat del cirurgià Alexandre Desumvila Pericot) i un enigmàtic F. Guimet, sobre el qual no he trobat referències.

La febre groga era una malaltia epidemiològica desconeguda fins aleshores a Catalunya. El seu origen i naturalesa constituïen un veritable enigma i entre els mesos d’agost i novembre va acarnissar-se sobre la ciutat causant fins a 9.500 morts segons algunes fonts sobre una població d’unes 140.000 persones.

La malaltia va arribar per mar, en vaixells que procedien de l’Havana, i els primers malalts van començar a identificar-se al port i, òbviament, a la Barceloneta ja que molts veïns del barri treballaven al port.

Segons el llibre ‘Los religiosos en Cataluña durante la primera mitad del siglo XIX’ de Gaietà Barraquer, la Barceloneta va ser el barri més castigat i on l’església va concentrar la seva tasca. El cenotafi del cementiri del Poblenou té un record pels religiosos morts en especial pel canonge governador eclesiàstic i l’ardiaca de Badalona.

Tampoc no falten els alcaldes de Barcelona durant l’epidèmia Antoni Miquel de Rivas Desvalls i Olsinelles, marquès d’Alfarràs, i Gaietà de Dou, que va dedicar-se ‘a aixecar l’esperit i la moral dels ciutadans, i que no manqui als atacats tota l’assistència necessària’ fins que el 13 d’octubre ell mateix va ser una de les darreres víctimes de la febre groga. Els regidors Josep RoviraJoan Gil i Joan Barnola també van morir.

La febre groga del 1821 en un gravat francès del XIX (Fototeca.cat)
A finals d’octubre de 1821, després de tres mesos incruents, la febre groga va començar a remetre i a mitjans de novembre deixen de registrar-se nous contagis i l’epidèmia es dóna per superada. El 19 i 20 de desembre tindrà lloc un funeral a la Catedral en record de les víctimes. El cenotafi del cementiri del Poblenou les recorda.