dimarts, 24 de febrer de 2015

Esquetxos de silencis d'art contemporani i lanolina al 22@

Can Framis, mig camuflat pels Jardins Miquel Martí i Pol
Encastat en un oasi de pau sonora i allunyat del brogit del nòdul urbanístic de la plaça de les Glòries Catalanes, d'aparença dura, com de búnquer que es vol reivindicar sense afany de protagonisme, emergeix d'entre aquest bosc fet à propos en una quadrícula del 22@, el renovat centre d'art Can Framis. La seva presència ens convida a esfullar-lo.

Can Framis, que havia estat al llarg dels segles XVIII i XIX una importantíssima (va arribar a ocupar quatre illes de cases del Poblenou) fàbrica del tèxtil (bàsicament, llana), acull des de fa uns quants anys una més que digna col·lecció de pintura contemporània de casa nostra: és un dels quatre fills museístics (Espai Volart, Can Mario, Palau Solterra) de la Fundació Vila Casas.

Arquitectònicament parlant, està compost per tres cossos (2 edificis antics, naus que romanen de l'antic complex fabril; i 1 de nova planta) a més d'una xemeneia. En paraules de Jordi Badia, l'arquitecte que ha capitanejat  tota aquesta rehabilitació, aquest  bocí de memòria és la “mostra del teixit més humil que hi havia en aquell [Poblenou] barri”.

La xemenia, passat fabril
Les cicatrius arquitectòniques de Can Framis














Així, a punt de complir el sisè any (les obres van durar del 2008 al 2009), l'espai se li presenta al visitant amb una ànima de volums rotunds, i com assegura algun crític “amb la brutalitat del formigó”. (No puc estar més d'acord amb aquest reflexió).

Can Framis sorprèn perquè apareix enfonsat respecte dels carrers adjacents, a 1,5 metres respecte de la cota de la trama Cerdà; fet, en certa manera, a propòsit, per xuclar-nos cap al seu radi d'atracció i passar a aquest primer espai recollit que ens mostra un pati pavimentat amb llambordins, i que es converteix en el vestíbul exterior del museu. Al centre, com si hagués reemplaçat una font arquitectònica hi trobem la peça 'Dell'Arte', de Jaume Plensa. Una escultura monumental de ferro, on unes mines-boia o esferes gairebé marines que pengen d'un cilindre, evoquen les paraules del particular 'Infern' de Dante Alighieri.

Escultura de Jaume Plensa a l'atri d'entrada,
inspirada en Dante Alighieri
En conjunt, són  més de 8.500 m2 construïts on, si es té un mínim d'intel·lecte arquitectònic, es veu clarament que aquest centre d'art és important pels seus criteris funcionals i no pas estètics.

Envoltant aquest cos d'art aparèixen els jardins de Miquel Martí i Pol. Per endinsar-s'hi es passa per estrets camins de formigó, irregulars, i amb dunes, i que són una transició, una mena de filtre de la velocitat i el temps. Amb àlbers blancs ací i allà, heura i tapís d'escorça vegetal, tacant-ho tot d'una fascinadora vegetació humida.

Joan Framis va ser un industrial de finals del segle XIX que en un primer moment es va interessar pel tèxtil, però també, per la metal·lúrgia i la mecànica. Una curiositat d'aquest lloc és el tractament que es feia de la llana. De fet, quan es rentava aquesta capa protectora de les ovelles, l'aigua 'bruta' que en quedava s'aprofitava per a extreure'n la lanolina, matèria que s'utilitzaria tant per a utilitats farmacèutiques com cosmètiques.

El nou Can Framis no ha volgut canviar gaire el maquillatge original; al menys, així ho han entès i ens ho han volgut transmetre els seus salvadors. A molt estirar, amb un binomi guix-pintura que deixa entreveure el cos antic, cicatrius, finestres, amb la lum natural que passa a través de les reixetes...fusta en algun moment...espais de transició...o façanes amb collages de textures.

Aquest és un petit tast del meu 'particular' Can Framis, des de fora estant, és clar. I amb permís del silenci.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada