dimarts, 31 de març de 2015

El lloro del 36

El lloro dissecat, la foto del 36,
el xiulet i la minigorra del tramviaire
Al número 91 del carrer Taulat al Poblenou s'hi troba un dels comerços de Barcelona que, m'atreviria a dir, amaga al seu darrere una de les històries més peculiars. Parlo de La Licorera C. Ferreres o, si voleu, El lloro del 36, que és com es coneix popularment aquesta octogenària botiga de vins, licors i esperits.

Tot i que l'obertura de l'establiment va ser el 1932, la peculiar història que l'ha immortalizada i li ha donat el sobrenom amb el qual és coneguda actualment va tenir lloc el 1957. Aquell any els propietaris de l'establiment, la Júlia i el Constantino Ferreres, van obsequiar amb un parell d'ampolles de licor un conegut que acabava d'arribar de Guinea Equatorial (aleshores colònia espanyola). En justa correspondència, l'amic es va oferir a retornar-los la gentilesa amb un present del país africà: el matrimoni va escollir un lloro.

Així que el 1957 un lloro gris guineà arriba a Barcelona i s'hi instal·la a la Licorera del matrimoni Ferreres. Explica la seva neta que els dies assoleiats solien penjar la gàbia al carrer, al costat de la porta d'entrada, i just davant de la parada d'inici i final de trajecte dels tramvies 36 i 52. I per aquelles raons que tenen a veure amb les dots d'interpretació dels lloros, sembla l'animaló va aprendre a reproduir amb exactitud precisa el xiulet amb que el cap de parada indicava la sortida del tramvia.

L'interior de la Licorera, comerç històric i entranyable

La Júlia, neta dels propietaris, explica avui que, quan el tramvia estava aturat, "sovint el cap de parada anava a fer un cigaló a un bar que hi havia davant i que es deia Cal Delfí". Aleshores el lloro reproduïa el xiulet de sortida, el conductor posava en marxa el tramvia i els enrenous i les anècdotes eren constants, "perquè el tramvia marxava i aleshores molta gent perdia el tramvia o bé havia de pujar a corre cuita i s'oblidaven els farcells de menjar al terra...".

Imaginem com seria el festival que fins i tot un responsable dels tramvies de Barcelona va demanar als propietaris que deixessin l'animal dins la botiga per evitar els malentesos i les bromes de l'animal. Pel que explica la Júlia, l'animal ('lorito' com li'n deien) combinava altres habilitats com xiular la cançó del Pont sobre el riu Kwai amb algunes poca-soltades com deixar anar alguna fresca als clients.... tot plegat envoltat d'un aroma innocent i nostàlgic, de broma en blanc i negre.

El gegantó del lloro del 36
El lloro del 36 va morir el 1992 i dissecat encara es conserva en la seva gàbia darrere el taulell de la botiga, amb una foto en blanc i negre del tramvia 36 (a qui tantes vegades va donar la sortida), un xiulet i una gorra de tramviaire en miniatura. El seu record també va fer que la Colla de Gegants de Poblenou li dediquessin el 1996 la figura d'un gegantó de cartró pedra vestit amb la gorra de tramviaire i el xiulet.

dimarts, 17 de març de 2015

Mirabilis i el Dipòsit de les Aigües

Cisterna romana de Mirabilis
Al segle I d.C., els enginyers romans alçaven al cap de Miseno, al golf de Nàpols, una de les cisternes d’aigua dolça més gran que mai s’havia construït. La piscina Mirabilis tenia la missió de proveir d’aigua la flota imperial Classis Misenensis (també anomenada Legio I Classis), un dels cossos de l’armada romana més potents, encarregat de controlar la part occidental de la Mediterrània. La Classis Misenensis tenia la seva base a Miseno i així va ser fins l’any 330, quan es va traslladar a Constantinoble on l’emperador Constantí havia desplaçat la capital de l’Imperi.

La flota imperial va marxar de Miseno però la cisterna Mirabilis, construida excavant la tova volcànica de la paret del penya-segat on s’hi troba, ha perdurat com a testimoni d’aquell passat esplendorós. La construcció, de planta rectangular i forma basilical, és imponent: 72 metres de llarg, 25 metres d’amplada, 15 metres d’alçada i 48 pilars capaços de contenir 12.000 metres cúbics d’aigua potable transportada al llarg de 100 quilòmetres a través de l’aqüeducte de Serina.

Mirabilis, segons algunes teories, va servir d’inspiració al mestre d’obres català Josep Fontseré i Mestre per dissenyar una de les seves obres més conegudes: el Dipòsit de les Aigües que el 1876 Barcelona va aixecar per abastir d’aigua de rec el Parc de la Ciutadella i la cascada monumental que s’hi projectava. La ciutat feia pocs anys que havia enderrocat l’antiga ciutadella militar i l’Ajuntament volia guanyar per a usos lúdics i recreatius l’espai alliberat.

El Dipòsit de les Aigües
Per nodrir les àrees verdes que el nou Parc incorporava Fontseré va projectar una monumental cisterna d’obra vista de 67 metres de llarg i 19 metres d’alçada farcida d’arcs paral·lels entrecreuats per voltes de canó. La similitud amb Mirabilis és clara tot i que Fontseré va dissenyar el Dipòsit amb una substancial diferència: mentre a la cisterna romana l’aigua ocupava l’interior de la construcció, el Dipòsit de les Aigües emmagatzemava els 15.000 metres cúbics d’aigua a la coberta, raó per la qual l’interior de la nau romania com una gegantina sala hipòstila.

Per afrontar aquest repte Fontseré va comptar amb la col·laboració d’un jove estudiant d’aquitectura, Antoni Gaudí, que va fer el càlcul estàtic de l’estructura del dipòsit i dels elements de suport amb tanta precisió i qualitat que Joan Torras, professor seu de resistència de materials a l’Escola d’Aquitectura, li va aprovar l’assignatura sense necessitat d’anar a classe sorprès pel treball que havia fet.

El Dipòsit de les Aigües ha tingut els usos més diversos al llarg dels seus gairebé 150 anys: Pavelló de Mineria de l'Exposició Universal de 1888, asil municipal, magatzem de bombers i de la Guàrdia Urbana, arxiu de justícia o escorxador, segons les fonts. Avui acull la Biblioteca de la Universitat Pompeu Fabra després d'una excel·lent feina de renovació i adequació de l'estructura dels arquitectes Lluís Clotet i Ignacio Paricio quan la UPF va adquirir l'edifici el 1992. Les obres van incorporar un pas soterrani que enllaça el dipòsit amb l'edifici Jaume I del Campus, per on s'accedeix a aquest fabulós exemple d'arquitectura civil.

dimarts, 3 de març de 2015

En el nom d'aquesta força anomenada Déu...

Número 1 de 'Luz y Unión', amb  'La
Esperanza' com un dels centres fundadors
El 1848 un seguit de fenòmens aparentment inexplicables (sorolls, cops i petites vibracions d’objectes) van tenir lloc a casa de la família Fox a la localitat de Hydesville (Nova York). Segons s’explica, el causant era l’esperit turmentat d’un mort enterrat anys enrere al soterrani de la cas pel seu assassí, que es comunicava amb les filles del matrimoni Fox (Margaret, Katie i Leah). Aquesta experiència suposadament paranormal es va escampar pels Estats Units de la mà del moviment quàquer i d’aquí passà a Europa.

El moviment es va estendre per Anglaterra, Alemanya... però va ser a França on el pedagog Léon Hippolyte Denizart Rivail –més conegut com ‘Allan Kardec’- va elaborar una teoria integral sobre l’espiritisme. A Catalunya va ser a partir de la dècada de 1860 quan van començar a circular les primeres edicions clandestines de les obres de Kardec traduïdes al castellà i, malgrat els entrebancs i les prohibicions dels seus inicis per l’heterodòxia del moviment, ràpidament van començar a constituir-se nuclis espiritistes en moltes ciutats i barris del país.

Barcelona, sense anar més lluny, va acollir el 1888 el I Congrés Internacional Espiritista, amb la visita de més de 70 delegacions d’arreu del món. Van ser molts els barris de la ciutat que van constituir els seus propis centres, destacant el de Gràcia gràcies a la tasca d’Amàlia Domingo Soler, una de les activistes més destacades en la difusió de l’espiritisme a Catalunya.

També el Poblenou va tenir el seu propi nucli d’entusiastes difusors d’aquesta doctrina, que el darrer quart del segle XIX van fundar el centre espiritista ‘La Esperanza’. Cal tenir present que, més enllà dels tòpics, els espiritistes no centraven la seva tasca només en fomentar la comunicació entre vius i morts sinó que la doctrina incorporava molts preceptes integrals, rupturistes i que abastaven molts àmbits. En paral·lel a les seves pràctiques extàtiques i paranormals (o precisament per això), defensaven una funció emancipadora del cristianisme i abraçaven causes contestatàries per l’època com el feminisme, l’antimilitarisme, el cooperativisme o la reivindicació de l’ensenyament laic i gratuït.

Acreditacions de Marcel Puig i Antònia Artigas,
de 'Esperanza Cristiana' per al V Congrés
Espiritista Internacional de 1934 a Barcelona
Aquesta feina en el terreny de l’espiritisme la va fer al Poblenou el centre ‘La Esperanza’, rebatejat com a ‘Esperanza Cristiana’ pels volts de 1910. La seva trajectòria l’hem pogut resseguir gràcies a l’ajuda d’en Ramon Puig. El seu besavi Anton, el seu avi Manel i el seu pare Arcadi van ser membres actius del centre espiritista del barri (l’avi va ser-ne el comptable, fins i tot) i ell n’ha conservat bona part dels documents i la memòria de la seva activitat des de l’origen fins al final de la Guerra Civil, quan la victòria del franquisme i la posterior persecució del moviment el van proscriure.

'La Esperanza' va néixer el darrer quart del segle XIX, en una època d’una intensa transformació social al barri i un creixent activisme polític i social. El centre s’instal·la en un local del passatge de Venero tot i que anys més tard també el localitzem al carrer Enna (l’actual Ramon Turró). Segons ens explica Ramon Puig, els socis que integraven el centre eren treballadors, tècnics, gent en qualsevol cas amb un cert nivell d’instrucció i, sobretot, ganes de promocionar la cultura i l’educació com a instrument alliberador i emancipador.

Precisament per això ‘La Esperanza’ va impulsar a principis del segle XX una escola gratuïta per als fills dels associats, una mesura molt avançada per l’època, que es combinava amb activitats com la programació de concerts, recitals poètics i musicals, la difusió cultural, l’activisme i l’excursionisme (el 1931 es va crear una secció específica per potenciar aquesta activitat de contacte amb la natura i coneixement del país). Aquesta densa activitat i el caràcter trencador de moltes de les seves doctrines van fer que molts intel·lectuals i gent d’esquerres s'aproximés al món de l’espiritisme, atrets pels valors avançats que pregonaven. ‘La Esperanza’, de fet, va escollir presidenta una dona –Maria Juvé- el 1911, fet inusual en aquesta època.

Socis del centre 'Esperanza Cristiana' d'excursió a Sant
Feliu de Llobregat el 6 de juny 1934 (Foto: Ramon Puig)

Com veiem l’activitat no es reduïa només a la difusió d’activitats paranormals sinó que més aviat els centres espiritistes eren ateneus més dels molts que van proliferar al barri en aquests anys. Amb tot, òbviament la divulgació espiritista també hi era molt present i normal. En Ramon Puig explica que “normalment, diumenges a la tarda es feien sessions de mediumnitat (contacte amb els esperits). A ‘La Esperanza’ acostumava a fer-les un senyor anomenat Anacleto Cervera, un pastor aragonès emigrat a Catalunya que tenia una problemàtica psicològica molt complexa”. Aquestes sessions solien transcriure’s, com podeu veure a la fotografia inferior a l’opuscle ‘Voces del más allá’, que reprodueix un contacte espitirista el 13 d’octubre de 1918 molt probablement a càrrec d’Anacleto Cervera com acrediten les inicial A.C. impreses a la portada. A l'interior, una de les comunicacions comença dient En nombre de esa fuerza llamada Dios, -en el planeta que habitáis- vengo a saludaros...

Opuscles de l'època. En primer terme la transcripció
d'una sessió mediumnímica duta a terme al Poblenou el 1918

Com veiem, durant els anys de funcionament, 'La Esperanza’ va desenvolupar una intensa pero també elogiada activitat. El 1902, la Revista de Estudios Psicológicos escriu una ressenya on destaca que el centre del Poblenou ‘está realizando una bellísima labor espiritista contribuyendo, dentro de su esfera, a la buena propaganda de la doctrina’. El centre poblenoví també va ser un dels socis fundadors el 1900 de la Unión Espiritista Kardeciana de Cataluña, una federació de centres espiritistes que editava la revista ‘Luz y Unión’ per difondre la doctrina i les activitats de les entitats associades.

A Catalunya el moviment espiritista va tenir un moment d’esplendor durant la II República, amb Barcelona novament com a seu el 1934 del XIVè congrés espiritista internacional i amb un acte de benvinguda oficial per part de representants de la Generalitat, el Parlament i l’Ajuntament. Però la Guerra Civil i, sobretot, el franquisme, van suposar el cop de gràcia definitiu a un moviment que qüestionava i combatia la visió més tancada i dogmàtica del catolicisme que havia d’imposar-se durant la dictadura.