dimarts, 3 de març de 2015

En el nom d'aquesta força anomenada Déu...

Número 1 de 'Luz y Unión', amb  'La
Esperanza' com un dels centres fundadors
El 1848 un seguit de fenòmens aparentment inexplicables (sorolls, cops i petites vibracions d’objectes) van tenir lloc a casa de la família Fox a la localitat de Hydesville (Nova York). Segons s’explica, el causant era l’esperit turmentat d’un mort enterrat anys enrere al soterrani de la cas pel seu assassí, que es comunicava amb les filles del matrimoni Fox (Margaret, Katie i Leah). Aquesta experiència suposadament paranormal es va escampar pels Estats Units de la mà del moviment quàquer i d’aquí passà a Europa.

El moviment es va estendre per Anglaterra, Alemanya... però va ser a França on el pedagog Léon Hippolyte Denizart Rivail –més conegut com ‘Allan Kardec’- va elaborar una teoria integral sobre l’espiritisme. A Catalunya va ser a partir de la dècada de 1860 quan van començar a circular les primeres edicions clandestines de les obres de Kardec traduïdes al castellà i, malgrat els entrebancs i les prohibicions dels seus inicis per l’heterodòxia del moviment, ràpidament van començar a constituir-se nuclis espiritistes en moltes ciutats i barris del país.

Barcelona, sense anar més lluny, va acollir el 1888 el I Congrés Internacional Espiritista, amb la visita de més de 70 delegacions d’arreu del món. Van ser molts els barris de la ciutat que van constituir els seus propis centres, destacant el de Gràcia gràcies a la tasca d’Amàlia Domingo Soler, una de les activistes més destacades en la difusió de l’espiritisme a Catalunya.

També el Poblenou va tenir el seu propi nucli d’entusiastes difusors d’aquesta doctrina, que el darrer quart del segle XIX van fundar el centre espiritista ‘La Esperanza’. Cal tenir present que, més enllà dels tòpics, els espiritistes no centraven la seva tasca només en fomentar la comunicació entre vius i morts sinó que la doctrina incorporava molts preceptes integrals, rupturistes i que abastaven molts àmbits. En paral·lel a les seves pràctiques extàtiques i paranormals (o precisament per això), defensaven una funció emancipadora del cristianisme i abraçaven causes contestatàries per l’època com el feminisme, l’antimilitarisme, el cooperativisme o la reivindicació de l’ensenyament laic i gratuït.

Acreditacions de Marcel Puig i Antònia Artigas,
de 'Esperanza Cristiana' per al V Congrés
Espiritista Internacional de 1934 a Barcelona
Aquesta feina en el terreny de l’espiritisme la va fer al Poblenou el centre ‘La Esperanza’, rebatejat com a ‘Esperanza Cristiana’ pels volts de 1910. La seva trajectòria l’hem pogut resseguir gràcies a l’ajuda d’en Ramon Puig. El seu besavi Anton, el seu avi Manel i el seu pare Arcadi van ser membres actius del centre espiritista del barri (l’avi va ser-ne el comptable, fins i tot) i ell n’ha conservat bona part dels documents i la memòria de la seva activitat des de l’origen fins al final de la Guerra Civil, quan la victòria del franquisme i la posterior persecució del moviment el van proscriure.

'La Esperanza' va néixer el darrer quart del segle XIX, en una època d’una intensa transformació social al barri i un creixent activisme polític i social. El centre s’instal·la en un local del passatge de Venero tot i que anys més tard també el localitzem al carrer Enna (l’actual Ramon Turró). Segons ens explica Ramon Puig, els socis que integraven el centre eren treballadors, tècnics, gent en qualsevol cas amb un cert nivell d’instrucció i, sobretot, ganes de promocionar la cultura i l’educació com a instrument alliberador i emancipador.

Precisament per això ‘La Esperanza’ va impulsar a principis del segle XX una escola gratuïta per als fills dels associats, una mesura molt avançada per l’època, que es combinava amb activitats com la programació de concerts, recitals poètics i musicals, la difusió cultural, l’activisme i l’excursionisme (el 1931 es va crear una secció específica per potenciar aquesta activitat de contacte amb la natura i coneixement del país). Aquesta densa activitat i el caràcter trencador de moltes de les seves doctrines van fer que molts intel·lectuals i gent d’esquerres s'aproximés al món de l’espiritisme, atrets pels valors avançats que pregonaven. ‘La Esperanza’, de fet, va escollir presidenta una dona –Maria Juvé- el 1911, fet inusual en aquesta època.

Socis del centre 'Esperanza Cristiana' d'excursió a Sant
Feliu de Llobregat el 6 de juny 1934 (Foto: Ramon Puig)

Com veiem l’activitat no es reduïa només a la difusió d’activitats paranormals sinó que més aviat els centres espiritistes eren ateneus més dels molts que van proliferar al barri en aquests anys. Amb tot, òbviament la divulgació espiritista també hi era molt present i normal. En Ramon Puig explica que “normalment, diumenges a la tarda es feien sessions de mediumnitat (contacte amb els esperits). A ‘La Esperanza’ acostumava a fer-les un senyor anomenat Anacleto Cervera, un pastor aragonès emigrat a Catalunya que tenia una problemàtica psicològica molt complexa”. Aquestes sessions solien transcriure’s, com podeu veure a la fotografia inferior a l’opuscle ‘Voces del más allá’, que reprodueix un contacte espitirista el 13 d’octubre de 1918 molt probablement a càrrec d’Anacleto Cervera com acrediten les inicial A.C. impreses a la portada. A l'interior, una de les comunicacions comença dient En nombre de esa fuerza llamada Dios, -en el planeta que habitáis- vengo a saludaros...

Opuscles de l'època. En primer terme la transcripció
d'una sessió mediumnímica duta a terme al Poblenou el 1918

Com veiem, durant els anys de funcionament, 'La Esperanza’ va desenvolupar una intensa pero també elogiada activitat. El 1902, la Revista de Estudios Psicológicos escriu una ressenya on destaca que el centre del Poblenou ‘está realizando una bellísima labor espiritista contribuyendo, dentro de su esfera, a la buena propaganda de la doctrina’. El centre poblenoví també va ser un dels socis fundadors el 1900 de la Unión Espiritista Kardeciana de Cataluña, una federació de centres espiritistes que editava la revista ‘Luz y Unión’ per difondre la doctrina i les activitats de les entitats associades.

A Catalunya el moviment espiritista va tenir un moment d’esplendor durant la II República, amb Barcelona novament com a seu el 1934 del XIVè congrés espiritista internacional i amb un acte de benvinguda oficial per part de representants de la Generalitat, el Parlament i l’Ajuntament. Però la Guerra Civil i, sobretot, el franquisme, van suposar el cop de gràcia definitiu a un moviment que qüestionava i combatia la visió més tancada i dogmàtica del catolicisme que havia d’imposar-se durant la dictadura.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada